Era un diumenge clar d'hivern.


Obra:Encara no sé com soc (p. 85-87)
Municipi:Figueres
Comarca:Alt Empordà

testing image

Era un diumenge clar d'hivern. Hi havia al cel una exaltació de llum enlluernadora, com sol passar a l'Empordà quan la tramuntana l'ha escombrat. Havíem sortit a prendre el sol. En Jordi corria amb la bicicleta que acabaven de portar-li els Reis i la Roser caminava amb els peuets encara vacil·lants donant una mà al seu pare i l'altra a mi. Volgué fer-ho sola en un cert moment i el meu marit i jo la seguíem amb atenció i complaença, divertits per les seves tentines insegures. Jo vaig pensar, feliç: "No podem queixar-nos. Déu és bo amb nosaltres".

Havíem arribat al parc. Al llarg del passeig, on els arbres havien perdut totes les fulles, hi havia en aquella hora un formiguer de criatures que jugaven. Els vells prenien el sol asseguts als bancs. Pares i mares es passejaven com nosaltres, sense perdre de vista la mainada respectiva.

Va passar la Josefina, una coneguda nostra, i s'aturà uns moments a parlar amb nosaltres. Va amanyagar la nena i em va dir que era "deliciosa". Ella en tenia un de la mateixa edat i em demanà que l'hi deixés una estona, per dur-la a jugar amb ell. La prengué en braços i se l'endugué passeig enllà. La vam perdre de vista entre la gentada. Tot i que sabia que no trigaria a tornar, en deixar de veure la meva menuda vaig sentir un malestar inexplicable. Amb la seva mà rodona i plena de clotets ens havia fet adéu tancant-la i obrint-la quan la coneguda se l'enduia a braços. Sembla encara que la vegi fent-me aquell gest infantil d'adéu, obrint i tancant la maneta. I els ulls se m'omplen de llàgrimes.

De sobte vam sentir una remor llunyana d'avions. Vam alçar el cap intentant localitzar-los.

—Mira, vaig exclamar.

—Són tres trimotors, digué l'Albert.

—¡Que alts que passen!

—Deuen ser de reconeixement, afegí ell, poc segur d'aquesta apreciació.

Com si pressentís la tragèdia que havia de viure, vaig mirar cap al fons del passeig per on havia desaparegut la Josefina amb la nostra nena. Mentrestant el brunzir dels trimotors començà a fer-se fort d'una manera esgarrifosa i al mateix temps una terrible explosió, seguida d'altres, estremia el brancatge nu dels arbres. Vaig sentir-me llançada a distància; em vaig trobar estirada a terra a poques passes de l'Albert. Em vaig alçar i volia córrer; ell m'agafava per les faldilles per deturar-me. Jo em sentia desesperada. Només pensava en la petita, perduda enmig de les bombes que anaven esclatant.

Com si tingués la raó esgarriada, sentia el fible d'un únic pensament: "És així que m'imaginava la fi del món quan era petita". En Jordi, el nostre fill, vivia; l'Albert el duia a coll. Els bancs, on moments abans els vells prenien el sol, estaven ara molts d'ells partits pel mig. Braços i cames i trossos de roba fumejant penjaven de les branques nues. Mares plorant corrien embogides buscant els fills desapareguts. A terra es veien uns clots amples i fondos i pertot arreu cares esglaiades que expressaven demència. Jo tenia la impressió d'haver-me insensibilitzat com si m'hagués tornat de pedra; anava caminant a poc a poc i dels llavis no em podia sortir aquell nom que no parava de pronunciar mentalment: "Roser, filleta meva, ¿on ets?" Seguia amb els ulls la gent que corria sense acabar d'entendre aquelles escenes de dolor. Vaig arribar a l'escalinata central. Allà, a l'últim graó, la Josefina s'oferia als nostres ulls en tota la cruesa d'aquella mort espantosa. Tenia un gran esvoranc al ventre i tota la faldilla xopa de sang. A terra, al seu costat, la nostra petita amb un somriure als llavis.

Semblava que dormia. Unes gotes menudes, vermelles com robins, li queien cara avall. Vaig llançar-me com una boja sobre el seu cos inanimat.

Al cap de tants anys, quan puc analitzar fredament aquells fets que van matar per sempre la meva alegria, sembla que encara els visqui. "És morta", vaig sentir que deien al meu costat. Tot i que estava certa que es referien a la nena, volia convèncer-me que parlaven d'una altra. Pensava entre mi: "La Josefina sí que és morta, ben morta; però ella no".