A la fi va arribar a les seues estances.


Obra:Crim de Germania (p. 27-29)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

A la fi va arribar a les seues estances. Una volta dins, va tancar pestells, forrellats i passadors de portes, balcons i finestres.

Però, quan ja estava un poc refiada en la seua seguretat, la porta es va obrir amb lentitud al corredor misteriosarnent, sense fer grinyolar les frontisses. Així com per art d'encanteri, davant els seus ulls atribolats va presentar-se un servent, molt ben vestit, que li oferí tot parsimoniós un nou plat:

-Reina i senyora, ací teniu el vostre repàs d'habitud, carn d'anyell innocent.

-Jo no he demanat res -li respongué aïrada la virreina.

-Aquestes són les ordres, altesa -i, paternal, sense mudar el gest, va seguir-: cal que mengeu alguna cosa. En acabant, si no, tindreu fam.

La carn, presentada en una safata d'or, desprenia una flaire abellidora. La reina-virreina, acovardida per totes aquelles insòlites situacions, no sabia quina decisió prendre. El criat deixà la plàtera damunt d'una tauleta, va retirar-se i, en eixir, tancà la porta amb dos torns de clau.

En veritat, Úrsula tenia ganes de menjar. Esglaiada mirà la carn d'anyell guarnida amb pebrots rojos, cuita al forn, poc feta, com a ella li agradava.

Va restar uns moments mirant-la i, de colp i volta, aquesta començà a despendre una olor estranya, una bafarada de sentors i pudentines totes barrejades: llet agra, almesc del Caixmir, ou podrit, algàlia, despulla de gat, flor de llimera, femta malaltissa, perfum de gesmil, llufa espaiosa de fesol, olor salubre de pinotxa... que la reina-virreina no podia suportar.

Intentà, inútilment, obrir finestres i balcons. Després provà amb les portes, però tampoc no ho aconseguí. Plena d'espant, començà a donar colps de puny i puntades de peu contra la porta, cridant com si hagués perdut el seny, amb la veu esverada:

-Veniu! Veniu, ratetes, al niu! Patges, oficials, criats i tot aquell qui m'escolte, ajudeu-me, per caritat! Colgueu-me de flors i d'aromes! Ruixeu-me amb timiama el terra, les juntes, els marcs, els rodapeus, el teginat i tots els racons! Feu-me florir les lloses amb flors de bon olor! Venteu-me cortines, llençols, tapets, coixins, mantes, cobertors i el cobricel del llit! Barreu-me les portes! Barreu-les i sorribaldeu-les! -I esgargamellant-se, quasi perdent la veu, parlant fora si:- Però obriu-me de bat a bat les finestres!!! Per Nostre Senyor Déu us ho demane!!! -tot i que els mots ja se li enfarfegaven per la boca-. Allibereu-me d'aquesta terrible fetor que m'ofega!... M'ofega! M'ofega!... Allibereu-me del Geni Venjador!...

Ara ja la carn es movia, canviava de color, ballava dins la safata. Fins que, en pocs segons, la menja esdevingué podridura i tot seguit aquella es va tornar mosca, mosquer de mosques.

Els insectes nounats, com taves vermellons, amb una bonior ensordidora feren una ampla revolada i s'ensenyoriren de la cambra reial. Aterrida, Úrsula Germana de Foix, virreina de València, observava aquelles bestioles amb els ulls desorbitats, tractant de trobar una solució que l'alliberàs d'aquella plaga repugnant.

Les moscardes s'adreçaven ara vers la virriena. Passaren totes en fila ben a prop d'ella, llasmant-li els llavis amb les potetes o les ales. La virreina, moria per moments, de por i d'angúnia. La segona vegada, els insectes es posaren cada una sobre les perles que Úrsula Germana de Foix portava fermades a la vestidura i, en uns segons, la immobilitzaren. Aleshores, les tiges dels ramets d'espígol brodades sobre el vellut començaren a créixer, a esblanqueir-se i a enramar-se sobre el cos de la virreina, emmudint-la, corprenent-la, empresonant-la. Tot seguit, des de les perles estant, àvides, les mosques passaren a devorar la preciosa tela grana de la indumentària de la virreina fins a deixar-la nua, solament vestida amb aquell subtil brancatge blanquinós que li havien format les tiges.

Com una maledicció, les mosques es multiplicaven per milers, mentre a ella el cor se li carpia davant aquell terrorífic espectacle sense comprendre res. Al cap de pocs segons, les moscardes començaren a menjar, goludes, la carn d'Úrsula. La virreina encara aconseguí fer alguns crits i provà, inútilment, de bellugar el cos, com si volgués desllepissar-se d'aquell boixar terrible, avivat d'insectes, que l'encarcerava tot devorant-la.

Fins que reina i mosquer fou mort, mort en la mort, os esblanqueït, maceria de cantal, mosquer de mosques.