El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure...


Obra:Els treballs perduts (p. 7-11)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

El sol, hem de suposar, ja es devia poder veure tot sencer damunt la mar des de la platja de la Malva-rosa, quan a la plaça del Correu Vell Jesús començava a pujar l'escala de la torre, no cal mirar quina hora és, pensà, per saber que és la justa, a banda que el rellotge me'l vaig deixar a casa a propòsit per no tornar a dur rellotge, les hores que hagen de ser ja les marcaré jo, i bon profit que li faça el Rolex d'or a ella, ja se'l pot vendre dur-lo al Mont de Pietat o traure'l a pública subhasta, vaig fer bé de deixar-li'l, de tornar-li'l com qui diu, que en realitat era seu segons com es mire, encara que un regal és un regal, número u de l'oposició i em regalà un Rolex d'or, ara pot valdre una fortuna. És fantàstic, com dominaven la rajola aquells obrers, mires la segona tirada de l'escala i no t'ho creus, està com suspesa en l'aire, com si no tinguera necessitat ni de tocar el mur, i la corretja de l'arc tan prima que seguia pujant i arribava al replanell penjat en l'angle de dos murs, a mitja altura del saló que forma la torre. És tan prima que no sé ni com aguanta el meu pes, i si faig un bot no, un bot no, però vejam com sona. Va pegar dos colps, toc toc, amb el tac de billar, sona dur, cosa sòlida, i ressona, sabien treballar bé. Però ací dalt no han netejat les teranyines des de fa. Seguia pujant, a cada escaló fent dos tocs amb el tac.

«Don Jesuset, ¿on va tan de matí?»

Aquesta, d'on deu haver eixit ara què vol, jo pensava que tenien costum d'alçar-se a migdia. Amb el cap endarrere i el coll molt estirat el mirava des del centre de la sala. Mig coberta, o a penes un terç coberta amb una bata curta de seda negra, fins a mitja cuixa només o un terç de cuixa, amb dracs alats xinesos d'or brodats. Això és que ja m'ha regirat l'armari de l'avi, allà on guardava ell la roba per a les seues convidades de llit.

«Escolte, Maria, ¿qui li mana...?» És com si parlara des d'una trona molt alta.

«Marilín.»

«Bé. Marilín, Maria, qui li mana...» Un drac de llengua bífida està a punt de clavar els ullals a través de la seda, a punt de mossegar l'esplendor blanca, quines mamelles té, vistes des d'ací dalt, com pot ser que les ha conservades que ara sense res que les sostinga se sostenen, qui sap si és resultat de l'ofici, si calcules trenta anys vejam per un mínim de tres homes diaris en farien més de mil per any que sumen tirant per baix uns trenta-cinc mil que és com tota la població masculina útil d'una ciutat de la grandària de Castelló més o menys o com tres divisions deu regiments sis legions romanes que li hagueren palpat les mamelles que seria com un triple massatge diari, potser per això.

«¿Qui em mana què?»

Amb tot el cabell ros tenyit despentinat escambuixat i el Winston en un cantó de la boca. Però pintada sí que va, deu ser la primera cosa que fan cada matí només alçar-se, o és que no se li ha despintat per la nit.

«Escolte, Maria, jo no li vaig dir que es quedara perquè s'alce de bon matí a espiar-me.»

«Ha. Ja comencem. Si vol, me'n vaig ara mateix, i s'apanya...»

«No no, això no, no volia dir això. El que pot fer ara és tornar-se'n al llit, ¿eh? O se'n va a la cuina i prepara cafè. O faça qualsevol cosa, però no es quede ací d'eixa manera.»

«¿De quina manera? Ah, sí. No passe pena, senyoret, que açò està massa vist.» Això digué i va obrir completament la bata negra, una visió blanca fugaç, i se la va creuar fermament damunt del pit, una mà al coll i l'altra a la cintura cobriment complet, pegà mitja volta i se n'anà de la sala talonejant amb dignitat.