Berenguer Mercader, que havia estat cambrer...


Municipi:València
Comarca:València

testing image

Berenguer Mercader, que havia estat cambrer del rei Alfons, governador general de València i ambaixador d'Aragó a Itàlia, acostumava a reunir a casa seva, al carrer de Cavallers, una tertúlia de familiars i amics que, després d'un bon àpat, es complaïen a explicar-se històries els uns als altres. Aquella tarda, el vell amfitrió i uns quants poetes, entre els quals es trobava Joan Roís de Corella, van distreure els contertulians amb la narració d'escenes mitològiques que havien llegit a les Metamorfosis d'Ovidi i que tothom se sabia gairebé de cor. Martí Peremola assistia per primera vegada convidat a la tertúlia literària. Asseguts a la cambra principal i enmig d'un respectuós silenci, Joan Escrivà, Guillem Ramon de Vila-rasa, Lluís de Castellví i Joan de Pròixita havien anat descrivint amb ordre els naufragis d'aquells que naveguen follament per la tempestuosa mar de Venus quan el soroll de moltes passes metàl·liques que s'acostaven corrents va interrompre el discurs del que havia de cloure tan solemnial acte.

Van aparèixer tres homes vestits amb arnès blanc i brandant les espases. Amb un salt encarcarat, tots tres es van situar al mig de la cambra amb aire amenaçant. Una veu opaca, que no se sabia a quina de les tres armadures pertanyia, va retrunyir:

—Una aventura ens ha dut fins aquí. Venim a segrestar les dames. Serà millor que no ens desobeïu.

Les dones que hi havia a la sala van manifestar el seu pànic a l'uníson. Van obrir els ulls, astorades, i es van dur les mans a la boca. Cap d'elles, però, no va gosar cridar. Els homes, de tan perplexos com s'havien quedat, no es podien moure de les cadires. Només Berenguer Mercader es va atrevir a aixecar-se i, amb posat flegmàtic però resolut, es va acostar als tres cavallers que romanien immòbils.

—No podeu assaltar una llar honrada d'aquesta manera —va parlar, empassant-se la por. I aleshores la primera armadura va fer un pas endavant i el va empènyer enrere amb un cop de mà brusc.

—Les nostres espases tenen gana! No! Tenen fam! Fa massa dies que no han menjat carn fresca!

—Dames! Aixequeu-vos i passeu cap aquí —va continuar la segona armadura tot assenyalant amb el braç lliure la paret que quedava a la seva esquena—. I vosaltres, els homes, traieu-vos tota la roba i apileu-la aquí. —Amb l'espasa va indicar el centre de la cambra—. Quan haurem fugit amb les vostres dames, no se us acudeixi de seguir-nos! Arribat el moment, ja tornareu a tenir notícies nostres i us direm el que heu de fer.

Mentre les dones es dirigien a la zona indicada, només se sentien les respiracions entretallades i la remor dels vestits que s'arrossegaven per terra. Els homes van començar a despullar-se a poc a poc i van anar apilonant la roba fins a formar un matalàs que hauria amortit el cop de qualsevol que en aquell moment hi hagués caigut al damunt. La tercera armadura es va acostar al monticle i va anar destriant les gonelles, les túniques i els gipons amb l'espasa i una rialla burleta de metall. De sobte, la campana del Micalet va tocar a vespres i les tres armadures es van agenollar i es van senyar.

En un tres i no res es van aixecar les caretes dels elmets i van deixar veure tres rostres picardiosos i somrients, que pertanyien a tres joves escriptors de la ciutat, Bernat Fenollar, Joan Moreno i Jaume Gassull, que no havien estat convidats a la tertúlia literària. Els contertulians van deixar anar una intensa expiració col·lectiva que va començar a esvair els nervis i les pors.

—Berenguer Mercader, espero que sabreu disculpar el nostre atreviment —va dir Fenollar tot alçant-se de terra—, però per res del món no ens volíem perdre el parlament que té lloc avui a casa vostra. Encara que... potser hem arribat una mica tard!

—Sí, les narracions s'estaven a punt d'acabar quan heu irromput amb tanta brusquedat! Ens heu clavat un bon ensurt! —Berenguer Mercader semblava enutjat, però somreia per sota el nas—. Vinga, recuperem la roba! —Els homes van anar vestint-se mentre Fenollar, Moreno i Gassull s'ho miraven divertits.

—Les sorpreses encara no s'han acabat, Mercader —va afegir Gassull amb una aixecada de celles—, ara ve la bona: un ciutadà insigne vol afegir-se a la vostra tertúlia.

Amb pas lent, Joan Moreno es va acostar a l'entrada de la sala. Es va ajupir per recollir un objecte que en arribar havia deixat a terra amb un moviment que havia passat desapercebut. Se'l va acostar als llavis, va bufar i la trompeta va emetre dos sons aguts i llargs. Imitant el to dels pregoners. Joan Moreno va cridar:

—Donem la benvinguda al cavaller, metge, escriptor i antic conseller de la ciutat Jaume Roig, honor i glòria de les lletres valencianes!

Va entrar a la cambra un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes, vestit amb una gramalla blava. Va saludar inclinant mig cos cap endavant i quan va tornar a aixecar el cap va desplegar un somriure de mofa acompanyat d'un moviment circular de mans. Al darrere seu venia un jove de pell molt blanca, gairebé translúcida, que va ser presentat com Baltasar Bou i que va mantenir-se tota l'estona en un respectuós mutisme.

—Prohoms i profembres —va començar Jaume Roig, enlairant la veu aguda—, hem vingut fins aquí per introduir un contrapunt a la vostra narrativa tan excelsa. La vostra manera de parlar és tan elaborada, tan artística, tan sàvia, les vostres frases són tan complicades...

—Com goseu fer servir aquest aire tan burleta?! La veu esquerdada de Joan Roís de Corella va exigir un silenci tens. La seva figura esvelta i rígida es va imposar a totes les mirades. Tenia uns quaranta-cinc anys, però semblava més vell. El seu rostre demacrat, presidit per uns ulls petits i un nas prominent, reptava la cara rosada de Jaume Roig, que va acabar la frase en un to de veu notablement més baix:

—... que per força necessiteu una mica més de grapa si no voleu acabar adormint l'audiència.

—L'audiència que es prou exquisida per paladejar determinades menges mai no s'adorm —va replicar Joan Roís de Corella—. Ja saben allò que diu l'Evangeli de sant Mateu... que no s'han de deixar perles al davant dels porcs...