El rètol de neó Cafè Plaça Rodona parpelleja...


Obra:Plaça Rodona (p. 72-74)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

El rètol de neó Cafè Plaça Rodona parpelleja enmig d'una gran semicircumferència que corona la porta d'entrada i que sembla una immensa cella de dona: la llum fa l'ullet a la pluja; cada vegada que s'obre la porta hi ha un so cridaner de màquines escurabutxaques, de conversacions confuses i de música; en anar-se'n els quatre amics, les taules de la terrassa estan buides i Matador es troba sol tot experimentant una sensació estranya que no sap com traduir, com si mai abans no hagués estat en aquella plaça quan durant anys i panys ha estat el centre d'operacions de la seua banda; el rellotge del campanari de Santa Catalina fa temps que s'ha aturat i cap so recorda l'hora en aquella plaça.

Quan Arena torna ho fa caminant amb les ales d'una decisió contundent, com si ja conegués l'eixida d'aquell laberint, el pas és ferm i Matador té la impressió que s'hi apropa decidida a agafar les seues coses i a anar-se'n d'una per totes, sense ni tan sols dir-li un «¡adéu, Matador, m'espera un altre home!»; no obstant això —i una vegada asseguda— agafa la cadira i l'apropa més devers la taula tot posant-se còmoda —«cal fer les coses a temps»—, i aquesta reacció inesperada fa que Matador oblide —amb la rapidesa de l'instint— totes les preguntes que volia fer-li si realment gosava tornar-hi, potser és la por o un profund respecte, potser la pèrdua de memòria causada per la presència d'Arena.

La clamor que ve del cafè —i que per una estona interromp el silenci de la pluja— desapareix novament quan la porta es tanca de manera hermètica a causa de la pressió del moll, i aleshores només parla la font.

—És bella... la plaça —està disposada a fer tot el teatre possible per calmar aquell grapat d'envestides—, té la forma d'una arena.

Matador, com aquell qui sent ploure, no diu res perquè continua amb l'ànim suspès en la contemplació d'aquell rostre ara més resplendent si fos possible; només pot mirar-la; no solament no se n'ha anat, sinó que ara, quan li assenyala novament la plaça, li somriu alhora que mira devers el cel i els balcons i traça un cercle amb la mirada —novament li diu que és bella la plaça— tot forçant la seua positura, ja que a causa del cobert de fusta que serveix d'abric a les paradetes de venda instal·lades enmig de la plaça, els balcons només poden veure's d'escorç i en positures forçades.

—Des que te'n vas anar és la primera vegada que m'ature en aquesta plaça, sempre he passat de llarg.

La rodonesa de la plaça —que Matador encara considera com el melic del món— els envolta en un balanceig reposat i melós, per un moment creu que té la solució a l'abast, però s'equivoca perquè d'entrada havia d'haver escollit un altre territori, un territori neutral; aquesta plaça és propietat d'Arena, una Arena que ara interpreta el seu paper amb una espontaneïtat sorprenent, sense cap esforç; Matador mira com posa les mans damunt la taula i després aixeca la copa a nivell dels llavis, ho fa com si estigués representant un ritual, amb el mateix aire de cerimònia amb què un bisbe aixeca el copó.

—M'agrada el màlaga, té el color fosc de l'ambre i el sabor dolç de la mel.

Matador hi comprova que pràcticament ha perdut el seu accent andalús; pel to de la seua veu ningú no diria que Arena fos de Màlaga, només l'arabesc dels seus gestos parla de les terres del sud.