Estudiants d'altres Facultats arriben al vell casalot de la Universitat...


Obra:Bulevard dels francesos (p. 307-309)
Indret:Paranimf
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Estudiants d'altres Facultats arriben al vell casalot de la Universitat del Carrer de la Nau. Els del grup d'Alfons, l'amic de Teresa que ha convocat l'assemblea, es freguen les mans davant del que preveuen el major èxit de convocatòria. Un triomf que s'apuntaven els col·lectius valencianistes. Aquesta vegada tothom hi ha acudit, al marge de les afinitats polítiques. El degoteig de joves i alguns professors (el camarada Ambrosio ho semblava; amb vestit i corbata ha optat per l'assemblea, per precaució, abans que els centres industrials) és incessant. A la vora d'Alfons hi ha Joan Piñol, fill del comissari de la Brigada Criminal. Tots dos s'encarreguen de dirigir els estudiants, que es reparteixen pel claustre, al Paranim, considerat una joia de l'art neoclàssic del segle XVIII -tot i que la construcció original datava del XVII i posteriorment fou remodelada al XIX-, amb un llistat de personalitats conegudes escrit sobre la paret de la presidencia (Sant Vicent Ferrer, Gregori Maians, Lluís Vives, Lluís Alcanyís...), a un costat i l'altre de la Mare de Déu de la Sapiència, també de l'època. Sota la imatge de la Mare de Déu hi ha un crucifix i un quadro del dictador. Un jove intenta retirar-lo, però els organitzadors li ho impedeixen a fi d'evitar provocacions innecessàries (les forces de l'ordre públic esperen al carrer).

Els col·lectius valencianistes senten una joia immensa mentre observen com s'ompli de gom a gom un lloc tan solemne, amb tot de quadros a l'oli dels rectors de la institució envoltant l'espaiós recinte.Teresa està al fons del Paranimf. Ambrosio i ella es miren. El camarada desitja que Teresa s'adrece al públic. És una ocasió immillorable. Però és un jove amb pinta d'aguerrit qui puja a l'entaulat quan encara hi entren estudiants; tants, que un bon nombre se'n queda fora. Demana silenci. Aguarda una estoneta que els ànims, excitats, donen pas a l'oratòria. De sobte esclaten aplaudiments. Amb les mans, el jove reclama atenció. S'hi fa un silenci.

Diu que mostren la seua absoluta solidaritat amb els miners represaliats d'Astúries i s'alegra que tants estudiants valencians ho facen. Diu representar uns ciutadans que se senten valencianistes en la mesura que són internacionalistes, i per això practiquen una solidaritat sense escletxes davant les injustícíes que estan passant a l'altra part de la península, com així espera que passe en un altre moment, des de qualsevol lloc d'Espanya o del món, amb els problemes dels treballadors valencians (aplaudiments). Afegeix que la lluita per un País Valencià lliure i socialista només s'aconseguirà amb la complicitat de tots i, especialment, d'aquells pobles i aquelles gents que més pateixen els oprobis de la dictadura. Baixa entre aplaudiments alhora que en puja un altre, probablement del mateix col·lectiu, perquè repeteix, si fa no fa, en síntesi el mateix. El següent, pam amunt pam avall, també. El camarada Ambrosio torna a mirar Teresa: ¿Que no t'adones que els valencianistes s'apropien d'una assemblea que hauríem de conduir nosaltres?, entén ella. Llavors Teresa s'adreça des del fons a la presidència. A l'assemblea, com a totes les Facultats, hi ha poques dones. Potser per això rep un fort aplaudiment. Parla amb una veu potent i enèrgica bo i adherint-se a allò que han dit els companys que l'han precedida, però encoratjant a tots -cosa que encara no havien fet la resta d'oradors, per bé que estava previst- a mostrar la solidaritat al carrer, per tal que la protesta no quede reduïda al Paranim, amb l'afany que aquells ciutadans antifranquistes però escèptics sàpiguen que la lluita contra la dictadura existeix, però també, i sobretot, per solidaritzar-se amb els treballadors valencians dels grans centres industrials que ara mateix, desafiant la repressió, estan manifestant-se. El posat vibrant, la veu que no ha vacil·lat, provoca una gran ovació, amb un Ambrosio satisfet per la fusta de líder que ja li intuïa.

El primer orador torna a dirigir-se als estudiants. Afirma que és conscient que entre la gent hi ha membres camuflats de la Politicosocial, però que tant li fa (Xiulets a la Social). Hi afegeix que la manifestació s'ha de fer amb diversos grups i diferents carrers per dificultar l'acció de la policia. Al centre, al centre!, crida un espontani. Efectivament, diu l'orador, als carrers més cèntrics inclosa la Plaça de l'Innombrable, on hi ha més gent. Abans de baixar té un record per a les famílies dels represaliats asturians i, amb vehemència, fa una crida a la jornada de lluita, a la recuperació dels drets nacionals del PaísValencià i a la classe obrera.