Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran»...


Obra:Defensa siciliana (p. 119-120)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

A disset anys, Miquel Martí i Pol era un jove molt presumit i molt de missa, ell mateix afirmava: «Era molt de missa aleshores, jo, i n'era de debò, convençut, vull dir; anava a fer la visita al Santíssim, combregava setmanalment i tot el que vulguis, m'ho agafava pel fort, vaja.» Entrà a Acció Catòlica espanyola i freqüentà el local del Centre Parroquial, situat a tocar de l'església de Sant Pere, a la banda dreta, en un edifici avui desaparegut on, entre altres activitats, es feia teatre d'autors catalans i en català, sota l'empara de la parròquia.

A la part exterior de l'edifici actual de la rectoria o en algun espai interior d'on hi havia el Centre Parroquial, hi llegirem un fragment de Defensa sicialiana que narra com s'hi celebraven les misses un cop acabada la guerra ja que les esglésies havien estat cremades, i el poema «Cròniques canten», d'El poble, amb què intenta fer una disecció sociològica de com era la gent de Roda aquells anys.

L'edifici actual és de recent construcció. Quina funció té actualment? És una escola? El dia de la nostra visita el recinte estava tancat.

testing image

Com que els «rojos» havien cremat «l'església gran», que deia la meva padrina (volia dir l'església parroquial, per diferenciarla de la capella de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que també va ser cremada, naturalment), en acabar la guerra, durant una temporada que em sembla que va ser força llarga, les misses es feien al Centre Catòlic, al teatre del Centre Catòlic. A la paret del fons de l'escenari hi van pintar una gran creu amb un símbol que diria que era el del sagrat cor al mig, i davant hi van habilitar un altar. L'escenari, doncs, era el presbiteri, i la platea, amb les seves llotges, i els dos pisos acollien els fidels. No sé si als qui van arbitrar aquesta solució se'ls va acudir en cap moment el caràcter de «representació » que adquirien les misses, pel fet de celebrar-se en un teatre. Potser sí que hi van pensar, però en aquells moments una missa era una cosa massa transcendental perquè a algú se li acudís de posar objeccions a la idea, o de fer-hi –pobre d'ell!– broma.