Els medallons de perfil invariable de cònsol romà...


Obra:El professor d'història (p. 38-39)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Els medallons de perfil invariable de cònsol romà i amb noms que ell no identificava podien correspondre a professors dels anys fundacionals, per alguna raó portaven gairebé tots la data 1499 o 1502, un any abans o dos anys després que el papa Alexandre VI Borja elevara l'estudi general de Valèn­cia a la categoria d'universitat pel mateix temps que Copèrnic exposava a Roma per primera vegada els principis del sistema solar, quatre o cinc anys abans que el seu primer professor de medicina, Lluís Alcanyís, fóra cremat per judaïtzant, i si és cert que cinc segles, va pensar, ja donen categoria d'universitat antiga la realitat és que ni els segles ni l'antiguitat no ens han servit de gran cosa, almenys a efectes de la celebritat acadèmica de què uns altres gaudeixen i menys encara a efectes de promoure i difondre els progressos del pensament racional, del tot invisibles sovint en aquesta ciutat, quin mal senyal i mal començament si ja des del principi ni la ciutat ni la universitat van ser capaces de donar aixopluc ni a un metge insigne ni a aquell pobre humanista Lluís Vives que ara presideix en estàtua aquest pati quadrat, tan dignament dret sobre el seu pedes­tal, amb gorra o boina i samarra d'hivern semblants o idèntiques a les que sol portar en els retrats el seu amic Erasme. Però a Rotterdam no perseguien els jueus i menys encara els fills cristians de jueus conversos, mentre que a València fins els ossos dels pares jueus de Vives van ser desenterrats i reduïts a pols i a cendra quan ningú sospitava que segles més tard el seu fill, mort en l'exili humit i ennuvolat de Bruges, ocuparia el centre d'aquest claustre gairebé sempre eixut i ple de llum que ara mateix, quan han passat cinc-cents anys i vivim temps de triomf públicament estimulat de la ignorància i de descrèdit institucional del pensament, temps de persecucions renovades contra nous judaïtzants i nous heterodoxos, és com una illa petita enmig de la indecència greixosa i obtusa dels nous rics enjoiats que ens governen i que busquen només la manera d'atordir els homes ja que satisfer-los és massa difícil, que pretenen convertir la ciutat en un gran escenari, espectacle, plató televisiu, i aquest quadrangle amb columnes i estàtua és un jardí tancat enmig d'un desert estèril una estepa inculta coberta de deixalles i de plàstics bruts, aquest claustre pot ser l'últim espai de serenitat, l'últim oasi, però només n'hi ha un i es molt petit, pensà.