Civera, un símbol de l'època dels diners fàcils.


Obra:Un dinar un dia qualsevol (p. 42-43)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Civera, un símbol de l'època dels diners fàcils. No s'hi podia entrar, aleshores, tret que reservares taula dos o tres dies abans, amb una clientela bàsicament del negoci de l'especulació, endrapant gambes amb polseres d'or als canells; individus cofois de comprovar que la vida no era tan complicada tal i com els pares, que havien viscut una postguerra, els havien explicat. Hi va haver un temps en què els notaris, les cases de prostitució de luxe i les marisqueries eren els pilars bàsics d'una festa que intuïen interminable.

Quina diferencia de tracte la del cambrer de la porta, quan abans et feien un gest indelicat, gairebé et barraven el pas, bo i indicant-te que el restaurant estava ple. Si els preguntaves quan tindrien una taula lliure, et responien amb el menyspreu d'una alçada de muscles. Ara tot són somriures i una educació que embafa; ara som «senyor»  i «senyora». És una nit entre setmana, poca gent. Ens fa triar el lloc i elegim una taula buida de clients al voltant. Asseguts, Magda m'agafa la mà:

-Gràcies, Marc, però no calia tant.

Li allargue un paquetet amb un llacet polit. L'anime a obrir-lo. Ho fa lentament, amb la curiositat d'un xiquet la nit de reis. Descobreix les arracades. Li agraden d'allò més.

-Però Marc, què has fet!

-Només valen trenta euros.

-Ets únic per desfer els encants. És suficient amb el detall, i són molt maques.

-No volia que pensares que m'he arruïnat. M'ho puc permetre. T'ho conte, però abans demanem.

El cambrer estava prop, somrient. Devia estar emocionat per la tendresa de l'escena. Li faig un senyal amb un dit. Ve sol·lícit. Magda em diu que demane jo.