De fet jo ja escrivia abans d’agrupar-nos en la colla...


Obra:L'arrel i l'escorça (p. 77)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

L'any 1946, mossèn Espinalt i Josep Clarà van crear la Penya Literària Verdaguer per a fomentar l'estudi i promoure la literatura catalana. Miquel Martí també en va formar part i, ben aviat, el Nadal d'aquell any, van editar una revista amb el títol de Verdaguer. A la Penya hi havia homes de més edat i de gran cultura, com el mateix Josep Clarà i Josep Miquel i Macaya, que influïren decisivament el jove poeta. A més a més, connectaren amb intel·lectuals de Barcelona com Tomàs Roig i Llop i Miquel Arimany, que obriren els horitzons dels lletraferits rodencs. Arran d'obtenir Miquel Martí el premi Óssa Menor per Paraules al vent el 1953, es van reunir per celebrar-ho en aquesta plaça de davant del cementiri i s'hi van fer fotos de record.

Avui dia es tracta d'un racó amb bancs de pedra a aquest espai ajardinat de la part alta del poble, a prop del cementiri.

Situats més o menys a l'indret que mostren les fotografies fetes l'any 1953, podem llegir: «Goig de la paraula»; poema de Les clares paraules, un cant a la inspiració; dos fragments de records personals de la influència que van exercir els amics de Barcelona, extrets del llibre L'arrel i l'escorça, d'Ignasi Pujades (1936), biògraf seu; i el «Sonet» dedicat a Josep Clarà, de Paraules al vent.

testing image

De fet jo ja escrivia abans d’agrupar-nos en la colla; però el fet de fundar la Penya va ser molt important per a mi, perquè va suposar una mena de projecció exterior de la meva obra; és a dir, abans, el que jo feia, m’ho quedava per a mi mateix i no ho parlava amb ningú; en canvi, això de reunir-nos cada setmana a casa d’en Clarà, suposava un descàrrec i rebre censures unes vegades i aprovacions unes altres; era una bona manera de saber què pensava una colla de gent del que un feia. A més a més, intercanviàvem llibres, discutíem autors i camins de veure la poesia; és a dir, una mena de fòrum, encara que fos poca la gent que hi anàvem. També va representar poder editar o publicar alguna cosa en algun lloc i tenir contactes amb gent com Miquel Arimany o Tomàs Roig i Llop, que en Clarà coneixia molt; vull dir que va ser el primer contacte amb gent desconeguda d’un cert renom. Hi havia, doncs, l’estímul de saber que allò que tu feies durant la setmana, el diumenge ho llegiries en públic i ho comentarien tots. I això ens ajudava molt.