Aleshores era d'admirar la indignació...


Obra:Arròs i tartana (p. 42-43)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Aleshores era d'admirar la indignació amb què tios i germans acollien allò de l'abandó. Redéu!... I encara es queixava? Doncs si no l'hagueren abandonat, seria ell ara comerciant amb botiga oberta? Com a molt; estaria guardant el bestiar d'algun ric. A la família, per això, li devia el que era. I si la turba d'esgarriats pidolaires no arribava a dir que tot el que tenia el seu parent els pertanyia per dret, ja s'encarregaven les seues exigències insolents i les seues mirades rapaces de manifestar que això era el que pensaven.

Producte d'una d'aquestes invasions de vàndals amb mocadoret i calçó curt va ser l'entrada com a aprenent a la tenda de Les Tres Roses d'un xiquet a qui don Eugenio li va anar agafant insensiblement un cert afecte, sens dubte perquè recordant el seu passat es contemplava en ell com en un espill. Era d'un poble al costat del seu; passava per parent, circumstància poc estranya en un país on les families, residint segles i segles enganxades al mateix terreny acaben per confondre's, i cridava l'atenció per l'aire espavilat i la lleugeresa dels moviments.

Va entrar a la botiga fet una llàstima, fent pudor encara de fem i de brull agre, com si acabara d'abandonar el corral del bestiar. La vella criada que administrava la llar de don Eugenio es va haver de valdré d'ungüents per a despoblar de bèsties sanguínies el bosc de crins polsegosos que s'empinaven sobre el crani del Xic, i conclòs l'extermini, l'amo el va lliurar al braç secular dels aprenents més antics, els quals en la part més recòndita del magatzem, i sense pensar que estaven en gener, amb un llibrell d'aigua freda i tres passades de fregall i sabó moll, deixaren el neòfit net de ronya de dalt a baix i amb una pell tan fregada que treia espurnes.

Amb açò, el míser vailet de les muntanyes de Terol es va convertir en un aprenent llest, pulcre i treballador; que, segons les profecies dels dependents vells, arribaria a ser algú. Al cap de dues setmanes xampurrejava el valencià d'una manera que feia riure les parroquianes de la casa, i, sense que la duresa del treball minvara per a ell, tots el volien i no sabia a qui atendre, perquè Melcior per ací, Melcioret per allà, mai el deixaven un instant quiet.