Blasco Ibáñez era un xic fort, sanguini...


Obra:València (p. 111-112)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Blasco Ibáñez era un xic fort, sanguini, la barba bruna i els ulls espurnejants. Tenia sempre el somriure als llavis i el xe en l'aire. Blasco no es devia rasurar mai la barba moruna. Amb la barba, Blasco Ibáñez era més Blasco que amb els moderns bigots retallats i el coll mariner. Treballava incansablement. Amb la tireta descordada, la camisa oberta i els braços arromangats, o be en samarreta els dies d'estiu, com l'ha retratat un pintor, Fillol, fabricava quantitat de prosa clara i enèrgica.

Les nostres estètiques s'oposaven. Com que anys més tard jo vaig manifestar aquesta discrepància, les relacions cordials que ens lligaven es van refredar. Van tornar a ser càlides i sinceres al cap d'uns anys. Vaig llegir amb un interès immens les primeres novel·les de Blanco Ibáñez: Arròs i tartana, Entre tarongers, Canyes i fang, La barraca, novel·les, valencianistes, sense tesis parcialitzants, amb les quals s'obria un món nou per a mi. Vivint a València, vingut a València des d'un país montuós i despullat, el paisatge valencià no se m'havia revelat encara. S'ha dit que el paisatge el fa l'artista. I és molta veritat. Blasco Ibáñez ha creat la naturalesa valenciana. Encantat, embadalìt –vencent la freqüent inconcreció del novel·lista-, jo contemplava els espectacles desconeguts que se m'hi presentaven. De la particularitat en què estava jo sumit passava -durant unes hores- a la generalitat. El paisatge en les novel·les de Blasco Ibáñez estaba pintat a grans trets, impetuosament.