La gent es va queixar, és clar...


Obra:Inquisitio (p. 420-424)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

La gent es va queixar, és clar, perquè alguns feia hores que eren allà baix, reservant-se llocs de privilegi, sospirant per veure de prop la falla humana. Un plegat d'empentes, uns quants cops d'estaca i dues fogonades de trabuc van imposar la disciplina. La mainada del botxí va arrossegar el pare Fèlix, i va provar de fer el mateix amb el reu, però ell no es va deixar. Malgrat que s'entrebancava amb les cordes, es va desplaçar tot sol, amb passes molt curtes, cap al patíbul. Va emergir una gran palangana, apareguda per art d'encantament, i uns operaris amb brotxes que la van pintar a tota velocitat.

En Miquel Toranzo es va girar cap a mi, visiblement contrariat; amb un ull damunt meu i l'altre pendent del tràfec, em va fer senyals perquè tornés a baixar. Vaig espiar la plaça i vaig advertir que els nens havien estat engolits per la multitud —o potser havien aprofitat el desordre per fer-se fonedissos. Vaig acatar l'ordre. Encara a l'edifici, el dominic va intentar aturar-me amb una crossa.

Caeli enarrant gloriam Dei —anava dient.

Li vaig clavar un fort cop de colze, i vaig sentir el terrabastall del seu cos quan jo ja m'esmunyia per les escales. A la planta baixa, el macip es va posar davant meu i em va cobrir al llarg del periple fins a l'empostissat. Un cop a dins del cordó de protecció, el primer que vaig veure va ser el gran cubell. Hi havien dibuixat unes flames matusseres, grogues i vermelles, a tota la banda exterior. Dos homes espitregats l'estiraven fins al cadafal; el van situar just a sota de la trapa. Si el que es pretenia era representar el foc de Déu, allò ens situava entre el ridícul i el grotesc. Aquelles flames no podien ser l'ardor que el cel enviava per purificar els homes; només podien ser, a tot estirar, les brases que rostien el poc que restava de Déu entre els homes.

I el poc que restava de Déu era allà al davant, esperant el final. Tenia el front encetat i una cella inflada. Al seu voltant, tot s'havia glaçat. Dalt el balcó d'autoritats hi tornava a regnar una pau de cementiri. En Gaietà portava la camisa xopa de sang, però encara es mantenia ben dret. En un altre balcó, dues damisel·les joves es repenjaven a la barana, i m'arribava el so dels seus ventalls. El carmelita descalç seia a terra, l'esquena contra l'entarima't, les mans a les orelles. El mestre de Russafa inspeccionava el públic, parpellejava amb insistència i s'assegurava que no hi havia alumnes seus entre la multitud. A la forca la soga es gronxava, indiferent, però a la plaça no es movia res més. Hi imperava una absoluta quietud. O potser només m'ho semblava.

El botxí va comparèixer. Es va aturar al costat del reu, li va posar la mà a l'espatlla i va parlar en veu alta.

—Fill, és l'hora.

Va acompanyar en Gaietà a peu d'escala i després el va sostenir mentre pujava els graons, d'un en un. L'ascensió era difícil, a causa de les cordes. L'executor era tan esquifit corn el condemnat, i tots estàvem pendents de si s'entrebancarien i caurien escales avall. A més, el botxí s'encaparrava a mantenir el barret alçat davant de la víctima, no tant per resguardar-lo del sol com per estalviar-li la visió de la forca. El Polserut no s'hi resignava, mirava de convèncer l'altre que no li amagués res, i estirava el coll per contemplar l'instrument del seu suplici. Quan van arribar a la plataforma, malgrat saber que allà dalt s'acabaven els dies del reu, la gernació va emetre un murmuri d'aprovació. La condició humana és així, sovint s'amoïna més pels graons de cada dia que per l'infortuni d'una vida.

El toc de l'Àngelus ens va recordar que portàvem retard; a aquella hora, el condemnat ja hauria d'haver expirat. El botxí va cridar els seus ajudants i els va situar en un segon pla. Després em va avisar a mi. Vaig pujar les escales amb un petit crucifix en una mà i el rosari penjant de l'altra. Un cop a dalt, sense mirar el meu amic, vaig recitar el credo. Després em vaig girar a la gent i vaig demanar un parenostre als presents. Em van arribar crits del balcó noble, exhortant-me a prescindir d'una litúrgia que no era obligada en cas d'heretgia. Jo vaig insistir i el firmament em va ajudar. En aquell moment, uns núvols van eclipsar el sol i l'escena es va enfosquir. Tots els assistents, els que havien insultat i tirat pedres, la milícia de Crist, els oficials de l'Audiència, els executors, la plaça sencera, es van agenollar com un sol home.

Una sospita de santedat, sí, tal com ho dic, una sospita de santedat es va estendre entre els vilatans. La santedat fa por, i tota aquella gentada, que sempre tenien la calúmnia a la punta de la llengua, es van prostrar davant d'un gran misteri. Jo em vaig plantar davant d'en Gaietà Ripoll, amb el crucifix pres de fortes tremolors, i li vaig adreçar la fórmula convinguda. [...]

L'oficial, que no havia baixat del cavall en cap moment, va alçar el mocador negre. En Gaietà va tancar els ulls. L'escrivà va abaixar el mocador amb un gest sec. La trapa es va obrir amb un grinyol i les cames del mestre de Russafa van caure dins el forat. La corda va fer un bot i va aguantar el cos. El botxí es va enfilar al penjat per augmentar l'ofec. El meu amic va començar amb les convulsions; picava amb els genolls el cadafal, i quan li van caure les sabates, el so apagat es va poder sentir amb claredat.

El pobre Gaietà no s'havia desnucat en la caiguda, i això va allargar el martiri. Tenia el cos massa lleuger per merèixer una escanyada ràpida, i la magror del botxí no hi ajudava gens. El matador va cridar «a l'enforcat, mainada!», i els ajudants es van posar en moviment. Un va saltar al pit del moribund, es va abraçar amb el botxí major i, entre tots dos, penjats al condemnat, van mirar de fer pes. Dos o tres més es van ficar per sota el cadafal i van estirar els peus de l'infeliç. La cara de Gaietà s'anava posant vermella i després morada. Se li van obrir els ulls de bat a bat i li va saltar una de les òrbites. Quan va deixar de convulsionar-se el botxí va tornar a posar els peus a l'entarimat. Però l'ajudant el va reclamar perquè, deia, encara bategava. L'executor es va tornar a enfilar en l'enforcat, i vinga botar, ben abraçat, per rematar l'agonia.

El suplici es va allargar molt, molt més del que recordava en altres casos. Potser un o dos quarts, va trigar. Jo no estava indignat, ni rabiós, ni abatut. Estava lluny de mi mateix, inanimat. Només mirava el moribund, era incapaç de desviar la vista del turmentat. A la fi, la cara del pobre Gaietà es va ennegrir del tot, el cap li va caure de costat, i llavors sí, llavors el van deixar tranquil, suspès de la corda, oscil·lant en el vent. El botxí li va prendre el pols i va certificar que aquell home havia deixat de ser.

La multitud, admirada per aquella mort tan llarga i honorable, va començar a desfilar en silenci. Jo tenia necessitat d'aigua; la gola se m'havia ressecat i em sentia ronyós. Encara tenia les extremitats rígides, però vaig aconseguir davallar i ficar-me a la primera casa que vaig trobar. Em van treure una galleda i un cullerot; vaig beure mitja dotzena de vegades i tot seguit em vaig esquitxar les galtes. Em vaig fregar els braços amb força, després la cara, i encara les mans. No em treia la brutícia del damunt.