Deia que el teatre el fèiem al «teatre»...


Obra:Defensa siciliana (p. 123-124)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

L'edifici que ocupa l'actual Teatre Eliseu va ser construït el 1915 per iniciativa de la Cooperativa Primera del Ter o Societat Anònima Cooperativa del Ter. Obra de Josep Canaleta Cuadras, deixeble i col·laborador de Gaudí. La iniciativa va sorgir de Ferran Alsina i Parellada, tècnic tèxtil format a Anglaterra i Alemanya i impulsor de la cooperativa a partir de 1878. Recentment, s'ha creat el Centre Cultural Cooperativa Primera del Ter que acull el teatre, la Biblioteca Bac de Roda i el llegat documental de Miquel Martí i Pol. En el teatre el poeta participà en múltiples manifestacions culturals, una d'elles la representació dels Pastorets. De l'experiència en sorgí aquest text impagable de les seves memòries. Durant la guerra civil del 1936-39, escamots incontrolats van cremar l'església de Sant Pere, també coneguda com l'església gran per diferenciar-la de la de la Verge del Sòl del Pont. Amb l'entrada dels nacionals s'hagué d'habilitar el teatre del Centre Catòlic per a poder-hi dir missa. Dos autors rodencs, Miquel Martí i Pol i Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933) evoquen aquells dies en aquest indret des de perspectives molt semblants.

Aquest centre cultural, un edifici singular d'obra vista, es troba actualment en fase de renovació. (març 2011)

testing image

Deia que el teatre el fèiem al «teatre», almenys els Pastorets. Jo hi vaig actuar molt, als Pastorets, que em sembla que l’«Año de la Victòria» o el «Primer año triunfal» no es deien Pastorets sinó «Pastorcillos», perquè es van haver de fer en castellà –només hauria faltat!–, i els dos còmics, en comptes de dir-se Lluquet i Rovelló, o Mataties i Jonàs, és deien «Bato» i «Borrego». Doncs sí, hi vaig actuar molt, jo, als Pastorets: primer fent de Benjamí, el pastoret eixerit que acompanya com a sagal la parella de còmics, i més tard com a figura veritablement estel·lar: sant Miquel! A casa copàvem tot el santoral: el meu germà feia de sant Josep i jo de sant Miquel; no es podia demanar més. Per fer de Benjamí vaig haver d’atrevirme a cantar una cançó tot sol (A la vall de Nazaret / n’hi ha una donzella, / dels llirs que en la vall floreixen / gaia poncella –això era «només» la primera estrofa, però n’hi havia d’altres–), la tornada de la qual corejaven els dos còmics, i a ballar una mena de dansa que em va ensenyar en Roca, que era el que «ensenyava» els ballets a l’esbart Albert Martí, anomenat així en memòria d’un dels tres germans Martí, parents meus, que, junt amb el seu pare, van ser morts pels «rojos» l’any trenta-sis, a Barcelona. Això de cantar i ballar tot sol, cap més criatura de la meva edat no gosava fer-ho, però jo, que ja devia tenir «el verí del teatre» al cos, ho feia amb tanta seguretat i tan bé que fins i tot mossèn Aulet, professor de música d’un poble veí, va demanar que anés a fer unes «proves» per mirar de solucionar el problema que tenia al seu poble. Finalment no hi vaig anar a actuar (a fer les «proves», sí) perquè van dir que era massa jove per anar amunt i avall de nits. Les representacions dels Pastorets són farcides d’anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me’n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d’estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrera. De la meva mida, però, no n’hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s’aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges –no «pantis», que no n’hi havia aleshores, sinó mitges– arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d’un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d’un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portarne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d’angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l’escena en què havia d’interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l’hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l’obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç, de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo