Els escolapius arribaren a València cridats pel comte de Carlet...


Municipi:València
Comarca:València

testing image

Els escolapius arribaren a València cridats pel comte de Carlet don Felip Linus de Castellví, l'any 1735, i foren rebuts d'ungles. Cosa ben explicable, puix que a València, on eren establertes més de cinquanta comunitats religioses, ja estaven tips de tant de frare; essent precisament els Ordes ja assentats els qui més s'oposaren a la presència de nous competidors. Però don Felip reeixí en el seu propòsit; comprà una casa al carrer del Colomer, els fills de sant Josep de Calassanç hi obriren una escola i, com aviat comptaren amb la decidida ajuda de l'arquebisbe don Andrés Mayoral, pogueren elevar una grandiosa església.

L'església dels Escolapis, dedicada a sant Joaquim, és prou distinta a les restants de València: és de forma rodona, i tot el ròdol, que té un diàmetre de vint-i-quatre metres, es troba cobert per una gran cúpula, amb el llanternó, l'exterior de la qual és cobert per teules blaves. Els plànols del temple, que és dels grans, foren d'un tal Josep Pujol, però la realitzà Antoni Gilabert, al qui hem citat en altres indrets d'aquesta obra, i conten que, per raons crematístiques, ja que l'arquebisbe morí el 1769 mentre que les obres duraren fins el 1773, calgué reduir les dimensions del primitiu projecte. Ostenta l'església una portada amb pilastres de l'ordre jònic i amb unes escultures de Vergara posades en fornícules que representen sant Joaquim, santa Anna, sant Andreu i els dos sants Joseps, el fuster i el de Calassanç, però que passen prou inadvertides, perquè tant el carrer de Carnissers com la placeta que hi ha al davant són molt reduïts i mesquins. Quant a la decoració interior és nova, ja que el que pintaren Vergara i Camaron desaparegué els turbulents anys de la guerra.

En aquest Col·legi de les Escoles Pies hi visqué i morí el poeta Joan Arolas, el Pare Arolas de les antologies, i cal admirar en el paviment de la plaça una gran làpida que diu en bon mirar com vivint entre un dèdal de carrerons tan sòrdids, podia vagar la seua imaginació per harems i serralls i entretindre's en cantar els anars i tornars de les odalisques.