A la Presó Model de València Pepe el Carinyo...


Obra:No mataràs (p. 249-250)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

A la Presó Model de València Pepe el Carinyo va ser un home cèlebre. Es va comentar molt el seu cas. Rafael Saez, de Sueca, militant comunista que hi va coincidir durant uns quants mesos a la mateixa presó, recordava molts anys després una altra teoria sobre la detenció de Carinyo. Al pati de la presó va sentir parlar de traïdor, i no d'espia. No en el sentit d'agent heroicament ficat en la gola del llop per la pròpia iniciativa i habilitat. I hauria sigut un traïdor a la força. Deien que li havien detingut la dona i per salvar-la, i per salvar-se ell mateix, desesperat, s'havia avingut a col·laborar. Per això hauria venut els seus companys. Era, sens dubte, una teoria interessada. Els presos no desaprofitaven mai l'ocasió de fer quedar malament les forces de l'ordre.

Manolo Martínez, de Benetússer, militant comunista, va coincidir amb Pepe el Carinyo el mes de juliol del 1950 a la primera galeria de la Presó Model. La dels condemnats a mort. No el recorda bé. Només de vista i de nom. Sabia qui era. Havia sentit parlar d'ell.

N'érem vint o trenta, diu Manolo, i només eixíem al pati mitja hora de mati i mitja hora de vesprada. Estàvem tot el dia tancats, a soles. Un en cada cel·la, a part dels altres. Feia una calor de Maria santíssima allí dins. Teníem una aixeta i un poal, en un racó. Jo passava el dia omplint el poal d'aigua i abocant-me'l per damunt. Per poder-ho resistir. Venia un capellà i tocava a la porta. Preguntava si ens faltava res. Veges tu. No, home, ací tenim de tot.

Compartíem el pati amb els homosexuals. Ja veus quin pensament, ajuntar homosexuals i condemnats a mort. Diràs, per què? Hi havia un motiu. Me comprens? Com teníem la pena de mort, tots els que érem allí, es veu que estàvem considerats els presos de més formalitat de tota la presó. Eixíem al pati, véiem els homosexuals, estàvem junts i no féiem rebolica ni res. Si els hagueren tret als altres patis, dels que no eren condemnats a mort, no sé jo què hauria pogut passar. Algun desastre, segur. La veritat és que no teníem ganes de res. Quina broma havies de fer? Havíem d'esperar tres mesos condemnats i, l'última nit, a la matinada, et deien si t'indultaven o se t'emportaven cap a Paterna. A pegar-te quatre tirs.

Passats els tres mesos d'incertesa, a Manolo Martínez li van donar la noticia de l'indult una matinada, quan ja li havien tocat a la porta i s'havia vestit el tratge bo. Li l'havia dut sa mare a la presó, perquè volia anar mudar cap a Paterna i presentar-se dignament davant la fila de guardiacivils que, a una veu, tots alhora alçarien els fusells contra ell. Li ho van canviar per una pena de presó llarga. Però d'aquells noranta-dos o noranta-tres dies d'espera, no sabria què més dir. Era un temps que es feia llarg. No passava res.