Un dia d'aquells dies van cridar Josep Andrés Momparler...


Obra:No mataràs (p. 147-148)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Un dia d'aquells dies van cridar Josep Andrés Momparler, «a Jueces», que deien. Va enfilar l'ample corredor. Al final, va travessar la reixa altíssima, que tancava la galeria i donava al Centre, davant la cabina dels vigilants. Des d'allí dominaven les quatre galeries, disposades radialment. Ell va seguir avant, cap al corredor lateral, el camí d'arreplegar notícies, males o pitjors, rarament bones. Va entrar en una de les saletes baixes de sostre que li va assenyalar el funcionari, migpartida per una reixa. Allò era «Jueces». El jutge instructor esperava a l'altra banda. O el seu secretari. Potser també el seu defensor, el tinent de presència esborrada davant els seus superiors. Què deuen voler ara? Li ho van explicar. No el mataven encara, de moment. Costava d'entendre. No era cap miracle, ni de la Mare de Déu, ni tan sols del capità general. Només un empastre. No pels testimonis dubtosos, o gens de fiar, ni per les contradiccions entre uns i altres, ni per les mancances inexplicables, ni per la part de veritat amagada al sumaríssim. De tot això, no hi havia res a dir. No hi trobaven cap defecte. No el podien matar perquè faltaven dos firmes en un paper. Calia repetir el consell de guerra. Li allargaven la vida. Quan el van aviar i se'n tornava cap a la cel·la, no sabem, ni potser tampoc no ho sabia ell mateix, si dins el seu pit es feia lloc una dèbil esperança o s'hi imposava només la certesa d'una agonia més llarga. La roda de l'any tornava a començar la volta. Amb una mica d'empenta que no s'esperava. Jugaven amb ell, al gat i la rata.