El dia de la meua primera comunió...


Obra:El tramvia groc (p. 211-213)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

El dia de la meua primera comunió hi hagué a casa, per voluntat de mon pare, la més gran festa que la família havia conegut mai ni coneixeria, amb una traca que un pirotècnic disparà en el moment que jo eixia solemnement cap a l'església trepitjant una catifa de murtra i de flors, i amb una petita banda de mitja dotzena de músics que m'hi acompanyà tot el camí: una forma de celebració com no se n'havia fet ni se'n feia per cap altre xiquet de la Torre, i que jo vaig percebre clarament com una mostra de l'amor singular de mon pare, com un privilegi atorgat a la meua petita persona, vestida aquell dia de blanc marfil elegant, no de marineret ni d'almirall amb cordons travessats sobre el pit, la meua petita persona que era, sense cap explicació ni raó manifesta, l'alegria i l'orgull del meu pare, i que rebia, també sense explicació, uns honors excessius que no havia guanyat: no és un bon precedent per anar per la vida. A casa van obrir els dos portals, el del carrer i el del pati de dins, i tot l'ample espai central era ocupat per una taula llarga on van seure a dinar oncles i ties, cosins i cosines de València, d'Alzira i d'Albacete, i molt especialment els meus padrins, el tio Ismael i la tia Alfonsa d'Hellín, que em regalaren uns botons de puny d'or, brillants i platí: el meu padrí era un dels oncles rics, i tenia aparcat un gran Packard negre al costat de la porta de casa. De vesprada, vestit amb una camisa blanca i uns pantalons curts blaus, vaig recollir un bon grapat de pessetes com a propines dels oncles i ties, a més dels altres regals (com ara uns coberts de plata amb les meues inicials, dins d'un estoig folrat de vellut verd) i, mentre continuaven les converses dels grans al voltant de la taula, jo em vaig posar la meua nova riquesa a la butxaca, em vaig sentir per primera vegada independent i una miqueta important i, sense avisar ningú, me'n vaig anar al Casino Recreatiu de la Torre, que era un petit local trist on calia pujar per una escala estreta, amb un taulell de fusta i mitja dotzena de tauletes de marbre, i vaig demanar per a mi tot sol una llimonada fresca i una ració d'o1ives sevillanes. Jo era el protagonista del dia, acomboiat, besat, afalagat, i amb tots aquells diners a la butxaca pensava que era lliure i podia fer la meua voluntat. Prop d'una hora després, en tornar a casa, ningú no em va preguntar res sobre la meua breu desaparició, ningú s'havia adonat de la meua absència, i jo vaig sentir-me llavors decebut, apagat i insegur de la meua importancia.