De tant en tant, enfront exactament de la meua finestra...


Obra:El tramvia groc (p. 20-21)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

De tant en tant, enfront exactament de la meua finestra, s'obria la gran portalada lateral del taller d'Obres Públiques, eixia o entrava algun camió o camioneta, i si jo, abans d'obrir-se del tot la porta metàl·lica grisa, sentia una remor poderosa, com un terrabastall trepidant i un soroll de cadenes, d'explosions, d'esbufecs i de ferros, ja sabia que havia d'aparéixer per aquell portal la gran bèstia mecànica, l'aixafadora, l'esclafadora, la màquina amb rodes més gran i pesant del taller, la que rebia el nom històric d'apisonadora. Era un enorme animal sense pell, el més estrany i singular dels vehicles, amb un gran cilindre de ferro al davant, corró de diàmetre tan alt com jo mateix, i dos rodes massisses de ferro darrere, més altes encara i molt amples, i el cilindre rodant portava un bastidor o marc rectangular soldat a l'eix, amb dos cadenes, una a cada costat, que anaven a parar a un tambor amb maneta a banda i banda del conductor, el qual, enrotllant o afluixant la cadena d'un costat o de l'altre, feia girar el corró davanter i així la bèstia pesant maniobrava lentament, molt lentament, tombant a l'esquerra o la dreta, com un gran animal sense vista que busca temptejant el seu cami. L'aplanadora no era moguda per un motor regular d'explosió, sinó per un mecanisme de locomotora, una màquina de vapor com les dels trens, amb caldera horitzontal, forn i dipòsit de carbó, i fumeral a la part de davant, tot governat pel maquinista que conduïa dret sota un petit sostre o tendal i avisava dels seus moviments amb una petita campana de bronze. L'apisonadora era un monstre negre i gris tan pesant, amb tant de ferro lentíssim vibrant, que quan eixia del taller o garatge al carrer, quan molt a poc a poc girava sobre el paviment irregular de llambordes, els vidres de la meua finestra tremolaven violentament tot el temps que durava la maniobra, com si una commoció molt profunda sacsejara la terra sencera. Quan algun dia festiu o diumenge corria pels patis i garatges del taller amb la filla menuda del director, jugant a amagar entre camions i cotxes, o imaginant aventures i viatges remots, la meua felicitat més gran, el meu objectiu prohibit, era pujar a l'apisonadora, ocupar el lloc del maquinista i fantasiejar allí dalt que jo conduïa la bestia mecànica, més pesant i potent que cap tanc japonés o alemany dels tebeos de guerra, Hazañas Bélicas, dirigint jo aquella màquina lenta que tot ho arrasava i damunt de la qual ningú no m'hauria pogut aturar. Un objectiu de protagonismes heroics, o fantasia prematura de poder, al qual vaig haver de renunciar per sempre el dia que, vestit amb roba neta de diumenge, camisa blanca i pantalons de color clar, vaig saltar del lloc de comandament de la màquina i vaig caure damunt, o més ben dit vaig caure dins, d'una gran pila de carbó amuntegada allà mateix com a combustible.