Els diumenges, sobretot durant la llarga calma vespertina...


Obra:El tramvia groc (p. 36-38)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Els diumenges, sobretot durant la llarga calma vespertina, el trànsit de la carretera era tan poc, tan escàs, que entre el pas d'un vehicle i d'un altre gairebé hauríem pogut jugar a pilota enmig de l'empedrat, ja que de carros no en passava cap, de camions tampoc, i únicament algun cotxe de tant en tant trencava la buidor i el silenci del carrer. A la vora del qual, just davant i a tocar de la meua finestra, les dones del nostre petit veïnat (la senyora Virtudes, la senyora Neleta, que ja era molt vella i portava una toca negra als muscles i mocador negre al cap, la senyora Bibiana de la fusteria, la senyora Pilar, ma mare, i la tia Conxa d'Alzira, que passava temporades amb nosaltres i duia els cabells grisos amb una trossa alta i ampla com les dones de mig segle abans) feien llargues partides de cartes al solet de les tardes d'hivern. Treien una tauleta de cuina i cadires baixes amb cul de boga o de corda trenada, i jugaven a la brisca, al cinquet o al set i mig, amb moviments distrets i sense pressa, amb guanys i pèrdues que no es comptaven per cèntims, quinzets i pessetes, sinó en cigrons o fesols, alentint les partides amb la conversa pausada o interrompent-les del tot quan les paraules tenien més interés que la jugada; perquè aquelles poques hores de calma tranquil·la de diumenge podien ser les úniques de què gaudien en tota la setmana, les úniques sense haver d'ocupar-se dels fills, del marit, del menjar, la neteja o la roba, només aquell temps curt de descans perfecte, conversa i cartes al sol feble d'hivern o, si l'oratge era plujós o rúfol i desagradable, dins de la nostra saleta al voltant del braser i de la taula camilla. Si la partida era al sol tardoral o hivernal, en la vorera de cara a ponent, cada mitja hora Festrèpit del pas del tramvia ocupava tot l'aire amb vibracions creixents, fins que passava quasi a tocar de les jugadores i el cobrador, o el conductor mateix afluixant la marxa, treia mig cos fora de la plataforma i saludava les dones amb un «hui qui guanya?» o «com va la partida?», mentre ma mare em tenia aferrat pel braç fins que el comboi s'allunyava i jo podia tornar a córrer lliurement entre les vies o a mirar si venia algun cotxe i saludar amb la mà quan s'acostava.