Ara hi ha un trinquet, el de Pelayo...


Municipi:València
Comarca:València

testing image

Ara hi ha un trinquet, el de Pelayo, per bé que en altres èpoques n'hagué alguns, perquè València té un esport propi, nacional: La pilota valenciana, estrany i desconegut a tots els altres països peninsulars. Només al País Valencià, des de la Plana a Crevillent, es practica aquesta modalitat del joc de pilota, tant al carrer com en locals closos, els trinquets, que supera la resta en bellesa, emoció i virilitat, o almenys així pensem els valencians que la coneixem. I s'ha desenrotllat sempre com una planta silvestre, ja que mai en feren cas ni les Diputacions, ni els Ajuntaments, ni els delegats esportius del Poder Central. I així i tot ha subsistit, entre la indiferència de la majoria dels Valencians, que es desviuen per aprendre i practicar qualsevol joc estrany, en especial si prové d'Amèrica o d'Anglaterra; i ha persistit la pilota valenciana precisament per això, per ser nostrada i estar arrelada en les entranyes de la nostra pròpia personalitat.

A casa nostra  hi hagué trinquets des de la Conquesta, a part de jugar-se per places i carrers. Molts d'aquests portaren noms de trinquets, puix que n'havia en ells, i encara es manté el del senyorial Trinquet de Cavallers, on estava el que freqüentà Lluís Vives, que en dóna amplia referència als seus Diàlegs També en la toponímia urbana es conservà durant molt de temps la denominació de Plaça de la Pilota, que ara la «coentor» municipal ha dedicat a Maria Benlliure; és clar que el nom obeeix a la pràctica del noble joc durant segles. Construí l'Hospital, per a lucrar-se amb l'explotació, un trinquet de gran capacitat vora el Portal del Real; n'hagué un altre junt al convent de l'Encarnació, propietat de llurs monges; i a principis de segle funcionava, a més del de Pelayo, el del carrer de Juan de Mena i el de Marxalenes, als que cal afegir un que es construí al Grau, dit de Levante, i que durà poc temps.

Ara només resta el de Pelayo, amb els seus cent anys a coll. El paviment és de lloses i, a banda de les dues galeries que hi ha sobre els fronts, en té una altra, la galeria llarga, que -corre sobre la muralla. És clar que hi ha altres trinquets en altres víles i pobles del País, uns quasi tan vells i altres molt més nous, però Pelayo és a ells com la plaça de braus de Madrid a les de províncies. Els bons pelotaris s'han de consagrar a Pelayo, han de demostrar classe davant dels seus exigents aficionats, vencent totes les dificultats de les vastes dimensions.

El Trinquet de Pelayo és un lloc singular, un autèntic bastió de la valenciania; potser és l'únic indret, en una ciutat tan castellanitzada com València, on l'idioma vernacle s'ha mantingut incòlume. Allí el nostre idioma ha estat «oficial» en tot moment, fins i tot els de més acendrat «imperialismo» de la postguerra. En Pelayo, tant les travesses com la marxa de la partida sempre s'ha «cantat» en el parlar pla, mai es féu la menor concessió al castellà.

No cal dir que l'afecció al trinquet la manté una minoria de valencians castissos: la majoria dels ciutadans coneixen el joc de pilota per referència i no l'han vist jugar mai.