...arribà ell al Pouet de Sant Vicent, Casa Natalícia i Santuari...


Obra:Els treballs perduts (p. 98-100)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

...arribà ell al Pouet de Sant Vicent, Casa Natalícia i Santuari on les famílies de més intensa valencianitat aspiren a batejar els seus fills i si pot ser els néts també, arribà doncs en el moment que n'eixia el festiu seguici d'un bateig i a la porta li feien fotos a l'infant, o infanta si hem d'atendre al color rosa dels llacets dels bolquers copiosos que l'amaguen al braç de la padrina

padrí ronyós

ha parit un gos

la padrina picolina ha parit una gallina si no tiren confitura que es morga la criatura, ho cantàvem sense mala intenció, quan jo era jo encara i anàvem a la plaça del Pilar a recollir caramels i peladilles als bateigs, era una cosa que estava molt bé i si confitura rima amb criatura no té la culpa ningú, ara ja no veig que ho canten i els xiquets no mengen peladilles. El padrí, o podia ser el pare, repartia caramels d'una gran bossa, s'acostà somrient, el món és bell i vull que tots siguen feliços com jo, li va dir vostè també i li'n va posar un grapat en la mà, per als seus xiquets, va dir, si n'hi haguera algun de menta m'aniria bé per al mal gust de boca però no n'hi ha cap. Guardant-se els caramels en la butxaca entrà, pel carrer del Pouet, en el pouet, aquesta és l'Aigua de Sant Vicent l'aigua que salva la gent, no resulta: falla la vocal tancada, és igual, agafà un dels quatre potets d'alumini lligats amb cadenes als taulells del mur, hauria d'haver-hi una cua seguit seguit per beure, com a Lourdes, deu ser l'única ciutat que té l'aigua miraculosa dins mateix de casa, aigua intramurs, i mira quin cas en fan, la pica de pedra està completament seca, és que la gent ha perdut la fe, no hi ha begut ningú en tot el matí. I tanmateix aquesta és l'única aigua santa de València, l'aigua històrica, l'única potable en temps de pesta, la salvació de la ciutat, aigua del pouet mística pura, bevia, i en la petita cambra de la font del pou l'envoltaven els miracles del sant en murals de ceràmica, retaules de taulells blaus verds i grocs rococó popular rocalles pàmpols volutes i magranes, això era un sant i allò sí que eren miracles, el xiquet amiguet seu que li va caure una sabateta al pou, no en aquest sinó en un pou d'una plaça, i el santet que feia pujar el nivell de l'aigua per recuperar la sabata i tota la colla es veu que es divertien tant, igual feia miracles al ventre de la mare abans de nàixer com en feia segles després de mort sense que ningú li ho demanara com aquest capellà d'ací que no volgué dir missa el dia de la canonització del sant i les campanes es van posar a tocar soles, però especialment recordem els que feia en anys de ple rendiment de taumatúrgia, la sensació de l'època, vola el mocadoret, mocaoret, li donarem el menjar a una malalta digué un dia que el convidaven a dinar, ¿i on és que hi ha una malalta?, ¡allà on anirà el mocaoret!, el mocaoret va anar volant a buscar la malalta, no hi ha constància que fóra afeccionat a la bona taula ni a fer broma amb el menjar perquè altrament qui sap si hauria fet el miracle de Morella, quan la dona de la casa on parava no tenia res que oferir al sant i li va preparar el seu fillet en estofat, tendríssim, però en seure a taula Vicent s'ho va olorar, si no tenia bon gust tenia bon olfacte, i digué: agraït pel detall senyora, va fer el senyal de la creu i la criatura saltà viva i rosada de l'escudella, ara la casa on tingué lloc l'insigne prodigi en comptes de ser monument de la memòria col·lectiva és propietat d'un antiquari o quincaller procedent d'Albacete que hi té magatzem de mobles vells i de caragols fòssils a més d'ossos de diplodocus o alguna bèstia així que per la banda de Morella se'n troben molts, dinosaures són, no diplodocus, la cuina on va ser el miracle n'està plena.