Viure només en companyia d'una sola persona...


Obra:Obertura catalana (p. 122-123)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

El 1985, iniciada la relació amb Montserrat Sans, amb qui es casarà el 26 de novembre de 1986, es traslladen a viure a la casa del carrer Josep Caminals, número 3, al primer pis, propietat del seu amic de joventut Emili Teixidor. Hi viuran set anys, fins el 1992. Aquí, hi enllesteix els llibres: Bon profit! (1986), dedicat als infants, per a qui també escriu contes; Els bells camins (1987); Temps d’interluni (1990), dedicat a la Montserrat, i Suite de Parlavà (1991), a Lluís Llach. Aquest darrer recull va ser escrit en part a la masia que el cantant tenia en aquest poble de l’Empordà.

Per a les lectures d’aquest punt, hem triat un fragment d’Obertura catalana, en què glossa l’encert de la vida compartida amb la Montserrat Sans; tres breus poemes de Temps d’interluni, on persisteixen les preguntes sobre el sentit del seu viure; el poema «Pa amb tomàquet», de Bon profit!, que mostra la seva dedicació a un públic infantil i juvenil; tres poemes d’Els bells camins, en els quals, de nou, es fa present, incisiu, el buit que sent a causa de la mort de la primera esposa, i finalment, dos poemes de Suite de Parlavà, sobre la relació amb altres geografies i el record de la pèrdua del temps, dels sentiments, dels éssers estimats.

Per si mateixa, la casa no té interès. Remarquem això, perquè amb l'omissió de la visita a aquest indret es pot abreujar la ruta total.

testing image

Viure només en companyia d'una sola persona ha estat una experiència totalment nova per a mi. La Montserrat la devia haver viscuda durant un temps relativament breu amb el seu primer home, ja que el primer fill que van tenir no va trigar gaire a néixer. Jo, en una casa amb una sola persona, no hi havia estat mai. I ara, si Déu no ens mata ni cap boig, el dia 11 de setembre farà dos anys que vivim amb la Montserrat, sols. Viure sols té avantatges indubtables, i potser té, també, inconvenients. L'avantatge més important jo diria que és la llibertat. Conviure amb altres familiars (pares, fills, sogres, etc.), necessàriament constreny, crea obligacions. Per més bona relació que hi hagi, per més que els fills (posem per cas) ja siguin grans i facin la seva, com se sol dir, necessàriament s'estableixen unes dependències, unes prioritats que potser arriben a esdevenir costum i quasi no es noten, però que de sobte es poden fer presents i engavanyar força. [...].
De totes maneres, la llibertat que tenim la Montserrat i jo, vivint sols, no crec pas que la tinguéssim si amb nosaltres hi visqués algun dels seus fills, o dels meus. I l'avantatge de la llibertat és, per a mi, el més important, però no l'únic. N'arrossega una colla d'altres que es constaten en la vida diària i que no vull enumerar. Pel que fa a desavantatges, jo només n'hi veig un de realment important. És «l'excés» de convivència, vull dir la mena de solitud de dos, que no es pot descarregar en cap tercer. De totes maneres, si la convivència és mínimament harmònica, si hi ha confiança mútua, i sinceritat, i diàleg, i sobretot si hi ha veritable afecte, veritable amor, em sembla que el problema de la solitud queda molt mitigat i, de fet, jo penso que els avantatges són més importants que els desavantatges.