-Vint? Amb eixa edat i eixe cos pots jugar on vulgues...


Obra:La trampa del desig (p. 122-123 i 368)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

-Vint? Amb eixa edat i eixe cos pots jugar on vulgues, xiquet. Bé, jugar o no deixar que ho facen els altres. Tanta falta fan hòmens hàbils com hòmens forts, que tots no han de ser com Pasieguito. Un mig centre defensiu és, precisament, el que em va dir l'altre dia que necessitava Urquizu, l'entrenador del Llevant.

S'espantà, Guido. El Llevant era un equip punter de la segona divisió, i els jugadors eren professionals. No tenia molt clar què podia fer allà, perquè fins aquell moment havia considerat el futbol només una diversió. Però acceptà l'oferta de Tonico, que la semana següent l'acompanyà a provar al camp de Vallejo. Urquizu, el tècnic, de seguida que el va veure en un amistós, va decidir fitxar-lo. Al cap d'unes poques setmanes de rodatge, en acabar la sessió de dijous, li va dir que diumenge anava a Madrid convocat. S'enfrontaven al Plus Ultra, i al centre de la Península amenaçava pluja. La decisió estava presa: si plovia, jugaria d'eixida, i si feia bon oratge, ja es veuria. Guido es passà tres dies resant, no sabia molt bé si perquè caiguera aigua a bots i barrals o perquè fera un sol que badara les pedres. A la fi, diumenge va eixir un dia lleig i plujós, i debutà. Va fer un bon partit. El Llevant guanyà, i l'entrenador el va felicitar amb efusió perquè havia salvat el càrrec: Urquizu tenia un ultimàtum de la directiva, i en cas de derrota l'haurien fet fora. Se l'havia jugada, i el novençà havia complit amb escreix.

Les jornades següents Guido continuà de titular. L'equip no acabava de redreçar la trajectòria, i finalment, el tècnic fou cessat. Però Álvaro, el nou entrenador, continuà posant-lo a l'alineació. Acabà la temporada com a titular indiscutible, i amb la proposta ferma de tindre fltxa professional per l'any següent.

Un gran canvi, en la vida de Guido. Els entrenaments eren diaris, i els viatges llargs, cada quinze dies. Des del principì hagué de deixar la faena. Al setembre també abandonà la caseta del Perelló, després d'acomiadar-se definitivament dels Rovira, als quals estava molt agraït. Llogà un piset a València, al carrer d'Alboraia, a prop de Vallejo, que al cap de poc acabà comprant. Tenia un dels sous més baixos del planter, però entre la fitxa i les primes rebia una quantitat exorbitant per a ell, que no havia tingut mai ni cera a les orelles.

 

La lliga 67-68 va ser nefasta per al Llevant. Havien confeccionat un equip amb aspiracions de tornar a primera, però la temporada va ser d'allò més mediocre. Tot i això, encara haurien salvat la categoria sense problemes si no haguera sigut perquè la federació va decidir convertir els dos grups de segona divisió en només un. De quaranta a vint. Tants caps, tants barrets, i d'equips en sobraven la meitat. El Llevant va baixar a tercera, una categoria amateur on Guido no es podia guanyar el jornal. Els directius li proposaren de continuar jugant com a aficionat. Li oferiren una quantitat quasi simbòlica que li haurien de donar per sota mà, perquè legalment no li podien fer fitxa professional. Li van prometre que confeccionarien un equip amb aspiracions de pujar, i de seguida que estigueren a segona li tornarien a fer un contracte com mereixia. Però Guido, des del principi, ho va tindre clar. Si amb dinou anys havia exigit el jornal per a jugar amb el Sueca, amb trenta a les costelles no eixiria a un camp vestit amb calçotets per a pegar puntellons a un baló per quatre gallets. I decidí penjar les botes.