Ara li toca el torn al canonge ESTER...


Municipi:València
Comarca:València

testing image

Ara li toca el torn al canonge ESTER, el qual fa un gest agosarat burlant-se obertament dels saluts cortesans i comença a parlar d'aquesta manera amb la seua veu escanyada:

 

CANONGE.-Jo, gran senyora, el vostre bufó Ester, sóc ben cert de com sou misericordiosa i caritativa, amiga del perdó i de l'abstinència. Per això, sé que em fareu justícia i que me'n sortiré d'aquest tràngol airosament. Amb el vostre consentiment, doncs, us contaré el cas de la llauradora Mariona. L'incident diuen que va passar no fa massa temps a Alzira un dia que hi arribà n'Antoni Pellisser, corredor públic de la Reial Hisenda. N'Antoni anava acompanyat d'un moret a qui li deien Cosme i dels altres del seguici com manen les ordinacions. La Mariona era una donota esplèndida, amb uns pits i unes anques com cap altra dona dels voltants podia ni somiar. Tots els homes de la rodalia no cobejaven altra cosa que tastar i beure d'aquell menjar. Na Mariona, però, s'havia casat amb en Miquel, un llaurador com un roure, valent i arriscat, que s'havia distingit com a cap dels agermanats de la ciutat i que, burlant la Justícia, havia anat a caure en la casa i el llit de na Mariona. Va ser pels mesos de l'estiu, quan les figueres omplen les cases del seu fruit saborós, que s'hi va esdevenir la següent contalla:

 

Som a l'estiu de 1525 a l'interior de la casa de na MARIONA, la qual, en efecte, no desmereix les paraules del CANONGE, ans al contrari: aquelles paraules no són sinó una pobra pintura de la realitat: la donota ho és en tots els possibles sentits de la paraula.

Era a poqueta nit, però encara bufava un poc del fort ponent de tot el dia. Totes les portes i finestres eren tancades. Na MARIONA deixa el plat de les figues damunt la taula, mentre la seua germana RAMONA la contempla garratibada.

Na RAMONA no té aquell pitram colpidor de na MARIONA ni els seus ulls tan negres, però la seua presència, d'una rotundítat més aviat menuda i lleugera, és també francament impressionant.

 

A RAMONA tot allò li sembla un desgavell, una go-

sadia imperdonable, pròpia de Na MARIONA:

RAMONA.-No saps què et dius, Mariona. Quin desgavell de dona! Tota la vida seràs igual!

MARIONA.-La cosa està clara, Ramona.

RAMONA.-Clara? Per Déu, Mariona... I en Miquel, què pensa?

MARIONA.-Es partia de riure de pensar-hi.

RAMONA.-El corredor públic no hi vindrà. Són gent de la Cort. I a la Cort...

MARIONA.-A la Cort, merda! Pareixes un predicador d'aquells que envien a convéncer els moros. La reina Germana és una mala puta, una meuca que només pensa a menjar i follar. Fins i tot diuen que si va matar els seus dos primers marits per gitar-se amb el duc de Calàbria... Entre dames i cavallers es veu de tot. Pitjor que en aquella Sodoma de la Biblia.

RAMONA.-Tot això t'ho ha contat Miquel?

MARIONA.-Ell ve de la ciutat. Coneix aquestes coses. Ja saps com se'n va fugir mentre aquells dos cavallers volien fotre's la dona del comerciant... A més a més, allí està de moda una llengua forastera. No sé quina mena de llatí que no s'entén. O potser tu vas comprendre alguna cosa del pregó que féu passar la reina indultant els paraires?