El «Terreno»


Obra:L'illa de la calma (p. 404-406)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

El «Terreno»

 

El Terreno ve a ésser el Vallcarca, el Putxet o el Tibidabo de Palma.

És el lloc on els bons burgesos se'n van a reposar, a l'estiu, del que hagin pogut fer a l'hivern.

I és on van a canviar de calor.

Arriba un moment que, de tant suar, de tant prendre sol a totes hores, de tant l'estiu fer de les seves, l'home es diu: «Aixequem-nos i anem a suar més enllà; aixequem una il·lusió, o més ben dit, una torre enlaire, i fugim d'aquest forn que ens asseca». I aquest enlaire, per als palmesans (homes de bon acontentar), és un enlaire d'uns trenta metres.

Això sí: aquesta suadora, aquestes termes en comunitat, són en un lloc tan delitós, tan bell i tan illa, que s'hi pot patir de calor, encara que sigui pagant per tenir-ne. Al cim del turó, el castell de Bellver, un castell feudal que no feudaleja, amb una torre de l'homenatge, i merlets, i fossos, i espitlleres, com si realment hagués de servir per altra cosa de la que serveix, que és embellir la muntanya i donar-li una silueta d'una bellesa sobirana. Sota el castell, un bosc de pins, amb una flaire de resina tan saludable, que retorna, i tan abundant, que els barcos que passen en surten més enquitranats; més ensota, les torres-llotgetes, per als que paguen més per a tenir fresca; després les torres-butaques, per als menestrals de la salut, i a baix, a la carretera, els que respiren modestament; però, en tot, un amfiteatre amb mar per a tothom, igualtat de cel i el mateix esplet de blavor, una d'aquestes blavors que, així com el sol moreneja els que el prenen tot el jorn, sembla que hagi de blavejar les   cares dels que la miren.

Aquestes il·lusions de burgès, aquestes torres d'amfiteatre, vistes de lluny, són tan lleugeres, tan blanques, tan colorides; la verdor els escau tan bé, obren tant els pulmons al mar, que sembla que no pugui ésser que s'hi pugui suar tant, a dintre.

Però, ¿què hi fa la suor, quan ve de gust i quan no és guanyat el pa amb la del front, segons canten els Evangelis, sinó exercint el Sant No-Fer- Res? És tan bo tenir casa pròpia i arribar a ésser propietari fins del sol que caigui al terrat! Tenir banyera natural! Ésser amo d'una torratxa des d'on es vegi la badia més bella que es pugui somniar, encara que un s'escaldi per a veure-la, i tenir un tancat amb una horta per a poder-hi maniobrar! Els gustos de cada u s'hi demostren amb un esplet que es pot dir que n'hi ha per tots els gustos. El que li dona pels planters, demaneu-ne, d'agricultura: geranis, rosers, cols, llessamins, faves, clavells, escaroles; una barreja de flors, de fruiters i d'hortalissa, que sembla estrany que en tan poc lloc hi puguin tenir tanta avinença. El que té afició al bestiar, conills, gallines i pavos reials, tots en una mateixa gàbia, com una arqueta d'un Noè, modesta i sense pretensions. El que és amant dels objectes d'art, boles de vidre de color, d'aquelles que s'hi veu dintre tota la torre i tots els veïns; un indi de terra cuita, dels que va portar Colom de mostra, o una Minerva d'alumini; i qui li ha donat per la pintura, cada marina mercant que, si no es tingués el mar natural per a comparar-ne la semblança, es podria dir que belluguen. Hi ha la torre d'un català que ha encastat plats a la fatxada, com un escudeller estilitzat. Hi ha qui ha omplert tota una estàtua amb petxines i petxinetes, com una pigota marina; i n'hi ha un que, en lloc de tenir ocells, té peixos engabiats en uns aquàriums de lloguer, tan avesats a estar presoners, que si caiguessin a mar, es perdrien i es marejarien. No hi ha il·lusió que no tingui lloc, ni somni que no tingui local. La imaginació més volcànica d'un senyor Esteve català no hi podria afegir res més. Allò no són torres. Són celdes del convent de la burgesia.

I tot això, vist en conjunt, té una claredat en to blanc, i una finesa de matisos i una dolcesa de colors, que sembla impossible que tantes cases, que tractades d'una a una, cada una se'n va a les seves, a l'acoblar-se totes juntes, puguin lligar tanta harmonia. Ve a ésser mateix que un mosaic, que pedra per pedra, són... una pedra, i, reunides, formen dibuix, o com les llanes d'una catifa, o com les tecles d'un harmònium. El Terreno és un cigne blanc, del que cada casa en ve a ésser una ploma.

I per a... no fer res..., quin Terreno! Demaneu-ne, de distraccions d'aquelles que no cansen mai! Si vols pescar amb canya, ho tens tot... menys el peix que es deixi enganyar. Si t'agrada veure eixir el sol, no tens de fer més que esperar-lo assegut al terradet, i allí el veuràs com surt de l'aigua, amb una cabellera de flames; i si et dona per veure estrelles, hi tens el cel de bat a bat, i no n'hi manca mai una. A voltes es veu entrar un vaixell poc a poc, amb els flocs estesos, com si posés domassos al cel, i s'atura a la badia amb la mateixa majestat que si portés En Lohengrin. Després surt un vol de barques com si patinessin en l'aigua, i allà on va una van totes, com estol de peixos voladors. Ara udola una sirena que es plany d'haver-se'n d'anar; ara s'encén la farola, i destria or damunt de les ones, i, per fi, arriba la nit, i el port de Palma s'illumina, i una volior de llumets s'arrenglera en totes les ribes, com processó que passa.

En aquella hora no fa calor. El que fa són unes ganes de viure sens fer res, de dormir despert i d'ensopir-se, que un pensa: «Qui pogués ésser musclo!». Obrir la casa de tant en tant, perquè l'aliment vingués dintre, i que la closca fos una torre, d'aquelles torres un xic ingènues, però tan bellament assentades en aquell Terreno d'ensomni.