Va ser arribar i moldre. Ens vam obrir pas entre la gent...


Obra:Inquisitio (p. 127-129)
Indret:L'Albareda
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Va ser arribar i moldre. Ens vam obrir pas entre la gent, en Cabrerizo fill va mostrar els bitllets, i vam enfilar-nos a la cistella. Un cop completat el passatge, un mosso va alliberar els ancoratges de sac, i darrere nostre dos operaris van activar els fogons. Els cables es van tibar, el cabasset va bascular, tot el monstre va dubtar uns moments i tot seguit vaig veure els ulls del públic que s'obrien com a plats. Que estrany, vaig pensar, que estrany que tota la gent s'ajupís de cop. Però era l'invent que s'enlairava, i quan vam tenir els espectadors sota nostre, es va produir una ovació general amanida de crits i xiulets.

Realment tenia la impressió que la multitud i la terra es desenganxaven de nosaltres, més que no pas el contrari. Em vaig aferrar amb les dues mans a la barana, i vaig clavar els peus al terra del cabasset, per provar de frenar l'ascensió. Però el globus no es va sentir al·ludit, va anar prenent distància, i quan vaig mirar de front vaig comprovar amb horror que érem més amunt que el Micalet. El jove se'm va abraçar, entusiasmat, i va deixar anar un riure histèric. L'aparell es va elevar més i més; potent i màgic, burlant-se confiat de la natura. Al cap de poc ja érem en companyia dels ocells.

—Regagdé, regagdé! —va fer el petimetre—, la plaça de la Seu! Ens saluden, olalà, són com mosquetes!

—Sí, i nosaltres mosquits atrapats.

Des de les altures, la ciutat semblava més gran. I els carrers, més estrets. Aquell enorme laberint de pedra, cenyidet per les muralles, era clivellat per dins amb un seguit d'escletxes fosques. La vila exhibia amb orgull els seus quarters: el de Serrans, el del Mercat, el de Mar i el de Sant Vicent. Deien que era la ciutat de més creixement de totes les Espanyes. Transitada per cent mil ànimes, es desplegava als nostres peus com un autèntic formiguer, encara més extens, més atapeït i més laboriós del que era en realitat. I més polit, és clar, perquè des de les altures per força tot havia de semblar més net. Al fons vaig admirar casa meva, la cúpula ampla i enorme de les Escoles Pies, sostinguda per deu contraforts que formaven les deu capelles interiors.

La cabina va fer una gronxada, vam perdre altura de cop i el fetge em va pujar a la boca. Em vaig aferrar a un dels cables amb una mà, i amb l'altra mà em vaig persignar. En Cabrerizo va esperar que tornéssim a la condició estàtica i llavors s'hi va abonar.

—Us imagineu que ara es trenquen les cordes i ens precipitem al buit?

—Au, va, per caritat.

Vaig observar de cua d'ull els fogons del Montgolfier. Escopien unes flamarades altes, i de fet, més que témer pel cordam, m'espantava aquella foguerada, que en qualsevol moment podia cremar les teles del giny i enviar-nos cap a l'infern en una colossal bola de foc. La roba del globus devia ser molt resistent, però allà dalt tenia l'aparença de paper de ceba.

—No mireu amunt, mon xer —em va renyar el jove—, mireu avall, que és on hi ha la vista...

—Avall? —vaig enarcar les celles—. Per què? Per què no a dalt? Escolta, fill, tu què hi veus, si mires a dalt?

—Res de bo, pare Llorenç —no es va dignar a alçar els ulls—: una pilota panxuda i un forat ple de fogots. Com el ventre d'una prenyadeta, vualà.

Vaig censurar amb les celles aquella imatge desafortunada.

—I si mires avall?

—Ah, avall molt millor —em va fer l'ullet—. Bocú mié! Allà baix, si afino prou els ulls, hi veig els melons més fenomenals de València: les mamelles de la Geperudeta.

Vaig sospirar i em vaig dedicar al paisatge. Érem damunt del Túria, i podia abastar la ciutat sencera, o més ben dit, la seva crosta superior. Mai hauria imaginat que tenia tant d'interès, el barret d'una ciutat. Les cases antigues tenien teulada, i amagaven els secrets de segles enrere; les finques modernes eren rematades amb terrats, com per exhibir la força del servei. Hi havia minyones estenent la bugada, criats remenant els colomars, i fins i tot vaig endevinar algunes persones que, enfilades dalt de les torratxes de guaita, conversaven a crits. De les xemeneies en sortien centenars de filets de fum.