Així, doncs, quan parlo de l'obra literària d'aquest autor...


Obra:Homenots. Tercera sèrie (p. 149-152)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Així, doncs, quan parlo de l'obra literària d'aquest autor, ho faig pensant en les seves narracions valencianes. L'etapa de la seva vida en el curs de la qual foren elaborades fou la més dramàtica, la més assenyalada per la indigència i la pobresa; com a director d'«El Pueblo», donà la cara, anà més de vint vegades a la presó, tingué duels innombrables i féu una classe de política d'una temperatura de cavall desbocat. Enmig del deliri que la pobresa produïa en el seu organisme àvid de totes les sensacions que la vida pot donar publicava en fulletó, en el diari que dirigia, sense cap preocupació apriorística, amb la llibertat d'esperit més acostada a la gràcia espontània, les seves obres màximes, sobretot «La barraca», «Flor de mayo», «Arroz y tartana», «Entre naranjos», «Cañas y barro», sense oblidar els admirables «Cuentos valencianos». Els simples titols d'aquests llibres fan olor de realitat. Són fragments de matèria que panteixa, mig embastats per la grapa d'un home certament primari però puixant. Sobre aquests fragments perfumats per la flor del taronger i les emanacions de la culinària valenciana està basada la llarga duració de la literatura de Blasco.

Em semblà comprendre aquesta duració quan el senyor Duran i Tortajada em proporcionà una hora agradabilissima amb la seva traducció de «Flor de mayo» al català. Quina sorpresa! Si s'accepta que Blasco fou un home de ple aire, amb idees i imatges de ple aire, amb l'avidesa vital corresponent a l'empenta del seu cos, la lectura de l'obra de Blasco en la llengua del seu autor fa un efecte extraordinari. El seu castellà, en les obres valencianes, és ple de valencianismes, i aquesta és probablement l'arrel viva d'aquestes obres. No s'ha d'oblidar que, a primers de segle, Blasco no podia pas permetre's el luxe de tenir un eclesiàstic per a netejar, fixar i donar esplendor a la seva escriptura. La intervenció de l'estilista fou tan eficient que tots els papers tocats per ell naufragaren en la pura inanitat. És a causa d'aquestes constatacions que no es pot aplicar a la traducció de Duran el lloc comú que els llibres traduïts ofereixen l'espectacle d'una pèrdua irremeiable. No. Aquesta traducció és un guany, perquè tot el que sigui portar una obra a la llengua real del seu autor implica situar-la en el seu lloc exacte. Diré més: la lectura d'un text de Blasco traduït al català-encara que no sigui més que una traducció mental feta pel llegidor -converteix el castellà original de l'escriptor en una ficció de frases tòpiques i encartronades. Vull dir que aquestes obres valencianes traduides a la seva pròpia llengua -que és el català- prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, una palpitació, que en castellà no tenen mai. Deixo el judici d'aquestes consideracions al criteri de les persones que xipollegen en aquest bilingüisme grotesc i estrafolari que no pot conduir més que a la pèrdua absoluta de les vocacions i dels esforços més vivents i marcats. [...]

Blasco vivia en aquest món enmig d'un procés alternat de malenconia depressiva i d'exaltació verbal. Tan aviat semblava un mussol moribund com un emperador romà febricitant. Era un món per a ell totalment inintel·ligible, com ell era inintel·ligible per a la gent que el rodejava. Això produïa un drama sobre un aspecte del drama de la glòria, fabulosament interessant i que un bon observador hauria pogut aprofitar. Quan parlo de la inintel·ligibilitat dels elements d'aquell món, vull dir que Blasco no era entès ni quan parlava. El seu castellà feia morir de riure, i el seu francès era el d'una vaca espanyola. Tendia a convertir la llengua de Cervantes i de Racine en espessos i extravagants patois. El que sabia realment -era l'única cosa que sabia- era el magnífic valencià de la seva mare –i per això quan tractava de fer-se entendre ho feia en funció del valencià. El resultat era abracadabrant, però inescamotejable; no se n'hauria pas pogut produir d'altre. De vegades es produïen situacions autènticament còmiques, situacions ocasionades per momentanis desinflaments del sentit del ridícul, que provocaven en les fesomies dels seus interlocutors rialletes mai prou vagaroses per a no ésser sarcàstiques. L'escriptor entrava en la natural depressió anímica i feia una cosa curiosa: de tant en tant donava una mirada de reüll a la roseta de la Legió d'Honor que portava al trau de la solapa (cantó esquerre) de la seva americana. Sens dubte la contemplació de l'honor objectivitzat en un botonet vermell li produïa una sensació de seguretat i contribuïa a mantenir-li els esperits en una posició tibant.