Davant la porta, la Montserrat em va ajudar a baixar del cotxe...


Obra:Obertura catalana (p. 45-46)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

De retorn cap al centre de la vila, un cop creuat el Pont Nou, a mà esquerra, trobarem el carrer de Sant Antoni Maria Claret. A la casa número 3 hi ha el pis on Miquel Martí i Pol va viure fins a la mort. En total onze anys. A la planta baixa, a mà dreta de l’entrada, hi ha la seu de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, entitat creada per familiars, amics i admiradors el 28 de setembre de 1998. En aquesta casa, el poeta redactà els darrers llibres: Un hivern plàcid (1994), Llibre de les solituds (1997), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). A més, és clar, de les lletres de les cançons dels discs Un pont de mar blava (1993), Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000), de Lluís Llach.

És la segona casa del carrer, a l'esquerra, amb bona vista panoràmica del riu des de la part posterior, però molt menys tranquil que durant la vida de Martí i Pol, per la construcció a pocs metres del Pont Nou, que porta tot el trànsit mecanitzat que travessa el poble.

Al carrer, o bé sol·licitant l’entrada, a la seu de l’Associació, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què glossa la compenetració amb la segona esposa, Montserrat Sans; tres poemes de Llibre de les solituds on, fent un gir a la temàtica dels altres llibres de poemes, tracta de la més coent actualitat, inclosa la transcendència dels seus seixanta-set anys; el poema «Preguntes », d’Un hivern plàcid, on insisteix en la incògnita del més enllà; dos haikus i dues tankas de Haikus en temps de guerra, en els quals s’interroga per la persistent salvatgeria de la humanitat, i, finalment, una cançó d’Un pont de mar blava i una altra de Temps de revoltes (que es poden escoltar cantades per Lluís Llach), que són un clam per la pau, la justícia i l’esperança i connecten amb l’estil i el to de, entre altres llibres, L’àmbit de tots els àmbits.

testing image

Davant la porta, la Montserrat em va ajudar a baixar del cotxe. Ens sabem els moviments de memòria i els executem amb precisió. Jo trec les dues cames a fora, amb la mà esquerra m'agafo a la finestra de la porta i la dreta l'hi dono a ella. Aleshores faig més o menys força amb la mà esquerra i ella em tiba. Quedo dret, recolzat d'esquena contra el cotxe. Així ho vam fer, l'altre dia, i aleshores un ventet molt suau em va acariciar la cara i em va dur la sentor de la terra. Vaig estar un moment dret, vaig mirar el meu voltant i no em vaig saber estar de dir: Ara m'agradaria poder anar a caminar una estona, senzillament això, poder anar a caminar, tan lentament com fos, però caminar. I amb un cert to de lament, que potser no era just, vaig afegir: Però és impossible, ja no ho podré fer mai més, te n'adones, mai més. Ningú que no visqui en la pròpia carn una cosa semblant no ho pot entendre, això. La Montserrat em va mirar i va somriure sense dir res. Potser era injust en dir-li això a ella, però ¿a qui més ho podria dir? Ella m'entén i m'ajuda, com m'entenia i m'ajudava la Dolors. No és fàcil viure amb un malalt «perpetu» (com el secretari de l'Institut d'Estudis Catalans), però al malalt perpetu tampoc no li és fàcil, viure. La malaltia, de vegades, s'accepta, però mai no es supera. És clar que acceptar-la ja és «superar-la». Més ben dit, l'acceptació és l'única superació possible. Però la persona ha de poder lamentar discretament i en privat allò que ha perdut. I ho ha de poder dir a la persona que l'estima prou per escoltar-lo i comprendre'l. No vull que em planyin, ni ho demano. El que sí que demano és que m'escoltin i em comprenguin.