Com totes les vesprades, la barca-correu...


Obra:Canyes i fang (p. 11-12)
Municipi:València
Comarca:València

testing image

Com totes les vesprades, la barca-correu anuncia la seua arribada al Palmar tocant algunes voltes la botzina.

El barquer, un homenet prim, sense una orella, anava de porta en porta arreplegant encomandes per a València, i en arribar als espais oberts en l'únic carrer del poble, bufava de nou la botzina per a avisar de la seua presència a les barraques escampades a la vora del sequiol. Un núvol de xiquets quasi nuets seguia el barquer amb una certa admiració. Els feia respecte l'home que creuava l'Albufera quatre vegades al dia, per a emportar-se a València la millor pesca del llac, i portar d'allà els mil objectes d'una ciutat misteriosa i fantàstica per a aquells xiquets criats en una illa de canyes i fang.

De la taverna de Canyamel, que era el primer establiment del Palmar, eixia un grup de segadors, sac al muscle, buscant la barca per a tornar a les seues terres. Acudien les dones al sequiol, paregut a un carrer de Venècia, amb els marges coberts de barraques i vivers on els pescadors guardaven les anguiles.

En l'aigua morta, que lluïa com l'estany, esperava immòbil la barca-correu: un gran taüt carregat de persones i paquets, la borda quasi a flor d'aigua. La vela triangular, apedaçada d'obscur, anava rematada per un drap descolorit que en altres temps havia estat una bandera espanyola i feia veure el caracter oficial de l'embarcació.

Una olor insuportable s'espargia rodant la barca. Les seues taules s'havien impregnat del tuf de les canastres d'anguiles i de la brutesa de centenars de passatgers: una mescla, que feia ois, de pells gelatinoses, escates de peix criat en el fang, peus bruts i robes pudentes, que, refregant-se un dia i un altre dia, havien acabat per polir i abrillantar els seients de la barca.

Els passatgers, la majoria segadors que venien del Perelló, últim confí de l'Albufera que fita amb la mar, cantaven a crits demanant-li al barquer que moguera. Ja estava plena la barca! No cabia més gent!...

Així era; però l'homenet, girant l'informe monyó de l'orella tallada com per a no sentir-los, espargia lentament per la barca les canastres i els sacs que les dones li entregaven des de la vora. Cada nou objecte provocava noves protestes; els passatgers s'apitjaven o canviaven de lloc, i els del Palmar que entraven en la barca rebien amb reflexions evangèliques l'arruixó d'injúries dels qui ja estaven acomodats. Un poc de paciència! Tant de lloc que trobaren en el cel!...

L'embarcació s'afonava en rebre tanta càrrega, sense que el barquer mostrara la més mínima inquietud, acostumat a travessies perilloses. No quedava en ella un seient lliure. Dos hòmens es mantenien drets en la borda, agarrats a l'arbre; un altre es col·locava en la proa, com un mascaró de navili. Encara l'impassible barquer féu sonar una altra vegada la seua botzina en mig de la general protesta. Recristo! Encara no en tenia prou el molt lladre? Passarien allí tota la vesprada baix del sol de setembre, que els feria de gairó, socarrant-los l'esquena?...