-N'Aina, la nostra amiga, l'habitant trista del far de la Mola...


Obra:Èxtasi (p. 77-79)
Municipi:Formentera
Comarca:Formentera

testing image

—N'Aina, la nostra amiga, l'habitant trista del far de la Mola, havia perdut el pare en un naufragi, pocs mesos abans de venir al món, ara fa trenta anys. En Joan Pou, que li ha fet de pare tota la vida, havia rescatat del mar una dona a punt de morir. Perquè aquella nit tràgica el fareller s'adonà que una nau havia afonat, baixà a la cala, just al peu dels penya-segats, llançà la barca al mar tempestuós, navegà sobre les crestes de les ones, capejà la fúria del vent i n'arrencà una collita humana. N'Aina va néixer a l'empar de la llum del far. Mentrestant, girava aquella llum. I les velles de l'illa asseguren que el far és un dels múltiples i irresistibles ulls de Déu. D'ençà d'aquell dia, la seva ment confusa començà a voltar, totes les nits, com ho feia el far a entrada de fosca, fins que trencaven les primeres albes. Si mai heu vist de prop l'òptica enrevessada, el joc de lents i de miralls que s'organitza a l'interior de la llanterna, podreu imaginar de manera aproximada com funcionava el seu pobre cervell: perfectament ajustat a la mecànica, impecable en la seva precisió; però il·luminat. Quan era un infant, la mare li havia explicat que una força tràgica retenia el pare més enllà dels cingles, sota les ones. Li ho contava com si fos una història antiga plena de misteri. Li deia que era presoner d'un geni malvat a l'extrem del mar, que el mantenia captiu; però que era forçut, i ardit, i jove; que potser algun dia trencaria la cadena que el subjectava a una roca del fons submarí i se'n vindria victoriós. Li deia, però li ho contava amb els ulls plens de plor, que el pare vindria del mar, inesperadament. Després que la mare, boja d'insatisfacció i rebel, abandonàs l'illa, i la deixàs sota la custòdia d'en Joan, n'Aina acudia totes les nits al capcimal de les roques i s'asseia a esperar que el pare tornàs. La llum del far voltava d'un extrem a l'altre i ella la seguia amb la mirada per si de cas podia descobrir-hi el rastre d'una ombra, l'indici d'un home que, malgrat tant de temps com havia passat, finalment tornava. Fa dues nits es cansà d'esperar. És difícil saber quines ales estranyes, hi ha virots, i gavines, i mussols, i òlibes als forats de los roques, vingueren a volar a l'interior del seu cap, ni si hi establí una conversa secreta. Què els podia dir que ja no sabessin? Si de cas el veiéssiu arribar qualsevol nit, digau-li que l'he esperat trenta anys... Preguem per ella, que aquest és l'únic sentit del nostre encontre. I que Déu pare misericordiós li hagi sortit a camí per abrigar-la.