Quan va fer-se de nit...


Obra:Èxtasi (p. 80-81)
Municipi:Formentera
Comarca:Formentera

testing image

Quan va fer-se de nit i en Joan Pou decidí que havia arribat l'hora d'encendre el far, com cada dia, ella acudí als penya-segats, es va asseure en una pedra i esperà. Només passat un temps, no gaire, es posà dreta, avançà unes passes i es llançà cap avall pels cingles. En Joan va sentir un crit horrible, com si resplendís des del fons del silenci. Hauria pogut imaginar que aquell crit venia d'una gavina o d'un virot amagats en les cavitats de les roques. Però va pressentir la desgràcia i va córrer escapat al mateix lloc on ella s'asseia, cada nit. Ja no la hi va trobar. Va guaitar per la fondària de la fosca i va veure, més enllà de les roques abruptes, sobre una platja de còdols, el cos de n'Aina. Portava un vestit blanc i, per moments, es confonia amb l'escuma. No era fàcil arribar a ras de mar. Va saltar d'una penya a l'altra, rodolà per les rossegueres, s'arrapava al pedreny, a l'escassa vegetació que malvivia en les fissures de les parets: un rebroll d'ullastre, algunes estopes, uns pocs savinons que creixien aferrats a la pedra. Va córrer per les tenasses plenes d'aritges, fins que arribà al fil de l'aigua. Llavors es llançà al mar perquè no hi havia altra manera d'arribar a la petita cala. N'Aina tenia el cervell fora del crani i el cos destrossat, els cabells embullats, la cara colpejada i coberta de sang. Les ones l'arrossegaven entre les pedres. L'acollí dins els braços i reinicià la pujada, costa amunt. Però havien passat trenta anys des que l'havia salvada per primer cop quan encara era al ventre de sa mare, aquella nit. Ara, tornava a treure-la del mar; però era morta. I ell ja no tenia l'energia d'aquell temps ni els seus braços posseïen la força necessària per escalar els cingles carregat amb un cos sense vida. Per què ho havia fet? Perquè s'havia cansat d'esperar que vingués aquell pare sepultat sota l'aigua, encadenat en una roca. En Joan hi esmerçà tota la nit, a remuntar el coster. El far continuava els seus girs ordenats i immutables. Voltava sobre el mar i il·luminava aquella fosca que n'Aina havia furetejat durant tant de temps: nits i albes, els ulls fixats en el confí remot. Plorava, en Joan Pou, i era un plor de derrota. Era com si no sabés el camí de retorn, ni que hagués perdut la memòria d'aquell espai. Voltava entre les pedres, tornava a aferrar-se als matolls, a les aritges, als grops de les roques i percebia que havia entrat en un laberint fosc. A estones arrossegava el cos de n'Aina, se la carregava a l'esquena, la portava com es porta una núvia entre els braços. Llavors la besava. Quan arribà al far, el sol il·luminava les penyes i tot el paisatge —les roques, les terres de conreu i les garrigues— tenia el color vermell de la sang jove. La portà a la seva cambra, la va estendre al llit on havia dormit tota la vida, un llit de quan la mare d'en Joan era fadrina que ell havia restaurat com si fos un tresor, posà aigua calenta en una ribella i amb un tros de drap li netejà les ferides i la sang presa. Llavors la pentinà amb tot el mirament de què fou capaç: a fi que els cabells cobrissin les ferides. Per què ho has fet, Aina? Justament avui, ho has fet. Per què?, no cessava de preguntar-li.