La Natàlia seia damunt d'una roca...


Obra:L'hora violeta (p. 224)
Indret:Es Caló
Municipi:Formentera
Comarca:Formentera

testing image

La Natàlia seia damunt d'una roca, apartada de la casa. Mirava el mar, un mar de matinada. El sol encara no escalfava, però ho prometia. Els raigs de sol feien una estela da­munt del mar en direcció a la Mola. Sentia les onades que gairebé en silenci besaven la sorra. La Natàlia seia vora un caminet de terra. Amb un pal, cada dia hi feia el mateix dibuix. Sempre esperava retrobar-lo, però cada dia les petjades l'esborraven. El dibuix era una rodona amb una creu i s'havia convertit en el seu amic. L'únic amic a l'illa. Quan li venia la pena, pensava que s'enfonsaria dins del mar. Començaria a caminar mirant cap el sol, a poc a poc. Quanta gent no ha mort així, tot penetrant lentament dins del mar, les butxaques plenes de pedres? A començaments de segle, més d'un poeta català, avui desconegut dins dels llibres de text, havia mort d'aquesta manera. Potser no entenien el seu se­gle, vés a saber.

(Ara la Natàlia sent el motor intermitent d'una barca que arriba a la cala. El soroll del motor li porta molts records: una de les vegades que es van estimar, fou en una casa mig abandonada a la vora del mar. I quan en Jordi la penetrava, passà una barca i amb la lluerna els il·luminà. El soroll s'extingí cap a mar i ells es prometeren que sempre ho recordarien.)