Arriben a les Pitiüses, les illes velles...


Obra:Camins i ombres (p. 161-162)
Municipi:Formentera
Comarca:Formentera

testing image

Arriben a les Pitiüses, les illes velles on arran de terra afloren, sorgides del remot passat púnic, estatuetes de Tanit, la deessa enigmàtica de la lluna i de l'amor, i del panxarrut Bes, déu dansant i embriac. Vénen de Nord-Amèrica, de Suècia, del Marroc... movent-se lentament, com si caminessin al llindar d'una altra regió de l'existència, l'esguard reflexiu i un sac a l'espatlla, vestits amb esparracada fantasia.

Són homes i dones joves. Són caminants —«Jo camino i camino», ha dit llur poeta, enèrgic i barbut, Alian Ginsberg— que cerquen, en estranya analogia amb els déus de Cartago, l'amor i la dansa, la claror opalina del ple de lluna, la beguda. Tot un somni de naturalitat, de llibertat, que pressenten a la badia d'aigua morta i mirotejant, als turons verds, al sol esplendent, mentre el vaixell fa l'atracada davant les cases encastellades i blanques de Vila, d'Eivissa.

Abocats a la borda, un grup cantusseja, la mirada perduda. Potser entonen «She's leaving Home», o per ventura «The Sunshine Superman»:

 

La llum del sol arriba dolçament

a la meva finestra, aquest matí,

i el viatge pot començar...

Jo sé d'una platja,

petita meva,

on no existeix cap fi

i on, quan dius sí,

només has d'alçar les mans

i, de mica en mica,

la ment se t'obre

i et deixes endur en el viatge...


 

El viatge... En aquesta imatge mítica del viatge és possible que hi hagi l'arrel de tot el bulliment i tota la justificació del pintoresc i fascinant moviment hippy. El hippy fuig i cerca. No és un contestatari ni un rebel: és un il·luminat que glateix per una vida nova i decantada. Fuig, primer, d'un món tancat, esclavitzat per la maquinització, pel consum, per una moral coaccionadora, per la guerra. I cerca l'elaboració d'un mode de viure amb elements estrictament humans: un home sense fermalls i dins un paisatge obert.

A la platja de migjorn, de Formentera, encarada a la mar del sud, pot ésser rigorosament veritat aquell sol dolç sobre un areny dilatat on una noia amb cabells llargs i llisos alça els braços a la llum. La cançó no és pas una composició convencionalment retòrica, allunyada de la realitat quotidiana, sinó la descripció simple d'una escena que es repeteix cada dia, a cada hora. La rialla del hippy posseeix una nota d'alegria aguda, corprenedora: aquesta al·lota, aquell jove d'espatlles poderoses, aquesta parella d'adolescents d'aspecte zíngar, saben que ells, només ells, són senyors de les pròpies vides. El fet és impressionant.