Torna al teu clos


Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

El 1980, amb la Dolors decideixen canviar de casa i comprarse’n una al carrer de les Escoles, en un barri nou, que el poeta batejà com el barri de Bloomsbury. A la nova llar, ocuparà una habitació on tindrà la biblioteca i una finestra al davant que el comunicarà amb el món exterior, amb la natura. Hi viurà cinc anys, fins un després de la mort de l’esposa, escaiguda el 22 de juny de 1984. Fins aquest moment, són anys de plenitud intel·lectual malgrat la malaltia. Hi escriu el Primer llibre de Bloomsbury (1982), amb poemes que trasllueixen una esperança de reconciliació amb ell mateix, de retorn del viatge al pou pregon on l’havia abocat la malaltia. I hi tradueix obres de Racine, Flaubert, Pablo Neruda i Jean Genet. El 1985 publica el Llibre d’absències, escrit entre el juliol i l’agost de 1984, arran de la mort de l’esposa, que és un dels llibres més llegits i citats de tota la producció martipoliana.

Es tracta d'una casa de nova construcció, sense cap pretenció, a una filera de cases adosades iguals. La zona, que és un carrer sense sortida, és molt tranquil·la.

Davant la casa, en la qual avui viuen familiars del poeta, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què reflexiona com ha de fer front als moments de desànim produïts per la malaltia; quatre poemes de Llibres d’absències, escrits amb un to de plany sincer i impactant, lluny del melodrama, que fàcilment poden convertir-se, i s’han convertit, en cants de dol de centenars de persones anònimes que se’ls fan seus en esqueles i recordatoris arran de la mort d’éssers estimats, i, finalment, tres poemes del Llibre de Bloomsbury, que remarquen el nou camí d’esperança i de lluita que ha pres contra l’adversitat.

testing image

Torna al teu clos

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te'n fa protagonista i deu ser trist.
Però més trist és veure l'agonia
lenta d'algú que estimes; com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d'ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l'esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t'hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d'amor el buit de l'estimada morta.