La vegetació de Tagomago és la pròpia d'una garriga.


Obra:Els deixants de la llum (p. 107-108)
Comarca:Eivissa

testing image

La vegetació de Tagomago és la pròpia d'una garriga. Els arbres són escassos i esdevenen òbviament no­tables. Els romanins, les argelagues, les savines dimi­nutes, els pinetons, les roques, els pedregars arriben a fer incòmode el passeig, si un decideix separar-se del camí. A les parts més seques abunda la pala marina, anomenada també granerola.

Mirant cap a llevant, Tagomago presenta una petita badia, ja anunciada pel terreny lleument acanalat que ens hi aboca; és s'Olla de Llevant. Més amunt, i sense arribar a mirar cap a tramuntana, apareix s'Olla de Tramuntana, una badia ampul·losa, de parets verticals, robustes i retallades. Des d'aquest penyal es domina una vista de l'illa, fluctuant i aclaparadora, amb zones pròximes àrides i castigades, que així com s'estenen cap al sud i s'incorporen vigorosament, adopten una pre­sència més amable i diversa. És allí, a l'altre extrem de Tagomago, tumultuós i encimbellat, on es dreça el far, blanc i solitari, vora les penyes més altes de l'illa (114 m). La carretera hi arriba fent marrada. En plena calor les cigales deuen cantar abassegadorament al llarg del camí. En aquests dies finals de primavera, a mesura que pugem cap al far, son les gavines que denuncien la nostra estranya aparició, volen nervioses i baixes, augmenten la cridòria. Les cries —els felius— deuen ser molt joves i cal defensar-les dels éssers estranys. Dalt de tot, la lluita de les gavines contra el caminant ja és aferrissada. Els crits són estremidors i les gavines us cauen a frec de cabells, amb un vent que atordeix i glaça la sang. No és una situació agradable, sobretot si el surt us sorprèn prop de les penyes. Fa alguns anys, a l'illot de s'Espardell, vaig tenir una experiència semblant. La follia de les gavines defensant els seus petits i l'escàs territori insular cabussava l'intrús en un autèntic malson, en un terror irracional indescriptible.

Tres hores després de desembarcar a Tagomago —quin nom tan sonor i estrany!—, el llaüt ens ha de recollir al mateix mollet d'arribada. No és un mal dia per a la primera nedada de l'any. La transparència de les aigües és temptadora i el sol pica de fort. A Tago­mago no hi ha una platja mínimament presentable —segurament és una sort—; entre escull i escull podeu trobar un llençolet d'arena on estirar-vos a prendre el sol, però amb el cul en remull. Això és inevitable. Tanmateix una bona compensació a la limitadíssima mobilitat del banyista, sobretot si el banyista s'entrega amb prou feina a la natació, és el recurs de les pagellides. Qualsevol codolet és bo per arrabassar-les de les ro­ques. Les pagellides són un marisc consistent i callós, que una vegada rabejat i trets els excrements que acu­mula davall la closca, és de molt bon menjar en cru o torrat. En cru fa molt de gust de mar, i torrat us pot cuidar parèixer tan bo com la llagosta. Tots dos sabors són a considerar.