Corona


Obra:La veu dispersa (p. 25-26)
Comarca:Eivissa

testing image

Corona

 

De sobte, el camí s'enfila,

i a banda i banda, un claper: roques enormes

com grisos lloms d'elefants incrustats entre els pins.

Et detures i mires l'excels pla de Corona,

quan la llum vertical del migdia transforma

les darreres floretes d'ametller en calitja

vagant sobre els sembrats atapeïts.

Encara alguna feixa et duu lluentors d'arada,

on els guarets esclaten en sang color de vi.

 

Més tard, la tarda, afanyosa d'incendis,

cerca rotes i tanques, arbredes i castells

—cingles d'es Castellar i de ses Balandres—,

mentre a la mar les ones sembla que no es bateguin,

i el viarany que repta les aromes boscanes

s'esvaneix entre flors i ombrívols roquissars.

Els ulls t'esbalçaran per la gorja profunda

vers un desig de sal i barques pescadores;

seràs escalador inexpert per savines

i passamans de corda als escalons d'estrats.

 

Murs de la terra,

gegantins espadats contra la solitud

de l'aire i els estels,

com m'atansava a la por dels vostres límits

i alhora un vast silenci esdevenia música.

Per més que us abandoni, errabund, pels camins

de Corona, al capvespre,

quan les ombres s'estenen com els braços d'un home que implora,

us porto fidelment en la memòria, oh cingles,

imatge mineral de mi mateix

contra el món i el no-res.