Corona I


Obra:Camins i llocs (p. 119-121)
Comarca:Eivissa

testing image

Corona I

La vénda de Corona, el seu pla i la seva costa són llocs que conserven, encara, l'atmosfera de l'Eivissa tradicional, a pe­sar que a cap casa no manquin els avenços tecnològics: l'automòbil, l'electricitat, el televisor i el telèfon. També la mecanització s'ha introduït en el conreu de la terra. Existeix a l'inici del pla, vora la carretera que baixa de les Marrades, un petit edifici escolar, d'una sola planta. S'han construït algunes cases noves, a vegades al lloc on ja n'hi havia una de més antiga. La dispersió dels habitatges continua igual. Sols al llogaret que fa de poble hi ha quatre cases a l'entorn de l'església parroquial, dos bars i una botiga. No es veu per enlloc cap aglomeració barroera. De fet, el paisatge és el mateix de sempre. La costa, despoblada, és més verge que mai.

 

El pla

La volta sencera al pla de Corona no l'he feta mai. Avui, malgrat que no sigui la millor època, la faré. El dia és assolellat i plàcid. Deixo el cotxe davant del bar Cosmi, tancat per vacances. L'altre bar, la Palmera, també és tancat. És mig matí i no se sent ni una ànima. Al tancó d'una casa el gat reposa dalt d'una estora de canyetes. Començo a caminar, com si tornés cap a Sant Rafel, pel tram recte de la carretera fins al bar cas Ferrer. Allí puja a les Marrades o tomba cap a les Rotes. Faré la volta al pla, circumdant-lo en el sentit de les agulles del rellotge.

A l'alçada des ulls el paisatge és grisenc, té un deixant si és no és trist. Els ametllers esfullats i sense flors provoquen aquesta impressió. Si un mira cap als guarets, prop o més lluny, la cosa canvia. Quin goig que fan aquestes llepades rogenques de terra regirada i aplanada, gelosa guardiana de la sement! O les clapes verdoses, més verdes encara davall les figueres somortes, esquitxades de multitud de floretes grogues. No sé si és que aquesta nit passada ha plogut o la ro­sada ha caigut copiosa, però hi ha bandes xopes que el sol fa brillar segons com.

Els sons i els silencis del camp no necessiten cap batu­ta que els indiqui el compàs. Amb ritme natural tot hi és successiu, alternat o coincident. La belarolla dels anyells saltant prop de les seves mares en una feixa recol·lecta. La remoreta apagada per la distància d'un tractor. El cant joiós del pit-roig, discret, quasi camuflat en una branca d'ametller.

L'ocell que més ronda es la titina. Saltironeja eixerida pel camí o bé per les feixes acabades de sembrar. Quina figura més fina i elegant té la cullereta, que ve a passar, confiada, l'hivern a les nostres latituds. Em recorda certes estampes de l'estètica taoista. Les veig seguint el pagès que aplana la terra, abans solcada per l'arada, tirat per dues mules. Una imatge certament intemporal, difícil de veure, però no impossible. Malgrat la mecanització, al rústec camperol li agrada el treball de les bèsties.

—          Ei! On anau tan de pressa?

Una veu escanyada s'arria puig avall cap al ramat que fa dringar en la seva corredissa rioleres esquelles.

D'unes altres cases, més endavant, surt al camí una dona de mitjana edat empaitant cap al prat d'herba unes ca­bres amb cabrits que no paren de botar, fent gracioses acrobàcies. D'ací ve que de saltar segons com se'n digui fer cabri­oles... La dona va dient, melosa: Bisa, bisela, bisoia..., unes expressions que no escoltava des de la meva infància.