Sobre el pla de Corona excel·leix...


Obra:Els deixants de la llum (p. 111-113)
Comarca:Eivissa

testing image

Sobre el pla de Corona excel·leix, com sempre, la re­novada flor. Tancat com és a tots els vents, el sol hi propicia la florida amb una audàcia quasi inexplicable. Si un hi arriba pel camí de ses Rotes, que deixa amunt paratges aspres i decrèpits, la primera visió del pla és un autèntic espectacle. Podríem dir-ne que es tracta d'un miratge, si els ulls acostumats no sabessin que els ametllers són així de generosos. Cal aturar-se a la vora per contemplar, entre els pins immediats, l'espurneig de les flors canal avall i, més enllà, l'escampada blan­quinosa, una mica dissolta, sobre la terra roja.

Els camps de Corona, just ara llaurats, són d'un color vermell indescriptible. Si els mirem des de la posició del sol, la vermellor es àuria i rutilant. Si els veiem, en canvi, a contrallum, la coloració és sòbria, grassa i elegant; recorda molt les qualitats del vi negre, vellutat i corpori. Blanc i vermell s'ajunten, com enlloc, en una simfonia molt suau. El paisatge camperol té transparència i textura d'aquarel·la. No hi ha a penes perfils, si no són les muntanyes. Camps i ametllers es fonen amb una delicadesa entranyable...

Entremig de vermellor i florida, sobta, de tant en tant, l'exaltada verdor, sempre disposta, dels gar­rovers, i algunes oliveres, de soca blavinosa, aixequen llambregades de llum perla per les branques vitenques. Aquests arbres són la sal del paisatge que l'ametller do­mina. Sense ells, el pla de Corona semblaria una nebu­losa rasa, informe i fada. Aquests contrapunts són, per tant, des d'un punt de vista simplement paisatgístic, absolutament necessaris.

A hores d'ara les figueres passen gairebé inadvertides, darrere la lluminositat càlida de l'ametller. Les figueres escampen el seu brancatge tortuós, gris i espec­tral, sense una nota d'alegria, tan distintes d'elles mateixes quan l'ombra les reclama.

La plenitud del pla de Corona és sobretot ostensible pel costat de ponent, quan el camí que el circumda s'inflexiona en alguns trets i ofereix panoràmiques més extenses. El camí deixa el bosc a un costat i, a l'altre, els camps de blancor arrenglerada sobre la terra encesa. En un punt elevat hi ha dues eres bessones, des de les quals es veu tot el pla amb una gamma efervescent de matisos. Enfront del nostre esguard, tot protegint el pla dels vents tramuntanals, puja amb caràcter propi el puig d'en Joan Andreu, i, més cap a ponent, guaita, dret i calcari, es Castellar. L'església i el poblet blanquegen allà lluny, diminuts per damunt la calitja de les flors. Els romanins ja són florits, i al seu voltant brunzeixen les abelles. L'aire s'omple d'aromes penetrants i dolces, que van de la flor blanca a la flor lila.

Més endavant, l'arada duu la seva ferida al bell límit d'un ombrós roquissar, on les velles parets devien contenir, temps ha, la minsa terra abancalada. Encara uns arbres rònecs decoren lleument el gris jardí de pedra, que, en la seva absoluta austeritat, constitueix una petita meravella, la bellesa potser més oposada a la tendra i volàtil flor de l'ametller.