testing image

Passeig a Balansat

 

L'admirada estranyesa esdevé clara

habitud estremida. Seguiré

pels divergents camins que ara ja sé

a on duen —i són tots nous encara.

 

Entorn de l'alt fossar, la vista, avara

del mateix horitzó, estendré. Que bé,

dins, sempre junts, els morts —final recer

que recull el que vida i temps separa!

 

Oh Balansat de vents i fonts pregones,

cingles reptant una insistència d'ones

i camps oberts de feina i de saó!

 

Es succeeixen llunes en silenci,

i apar —passa una noia— que comenci

un temps intacte en cada estació.