De vegades penso que una malaltia...


Obra:Obertura catalana (p. 125-126)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

El 1980, amb la Dolors decideixen canviar de casa i comprarse’n una al carrer de les Escoles, en un barri nou, que el poeta batejà com el barri de Bloomsbury. A la nova llar, ocuparà una habitació on tindrà la biblioteca i una finestra al davant que el comunicarà amb el món exterior, amb la natura. Hi viurà cinc anys, fins un després de la mort de l’esposa, escaiguda el 22 de juny de 1984. Fins aquest moment, són anys de plenitud intel·lectual malgrat la malaltia. Hi escriu el Primer llibre de Bloomsbury (1982), amb poemes que trasllueixen una esperança de reconciliació amb ell mateix, de retorn del viatge al pou pregon on l’havia abocat la malaltia. I hi tradueix obres de Racine, Flaubert, Pablo Neruda i Jean Genet. El 1985 publica el Llibre d’absències, escrit entre el juliol i l’agost de 1984, arran de la mort de l’esposa, que és un dels llibres més llegits i citats de tota la producció martipoliana.

Es tracta d'una casa de nova construcció, sense cap pretenció, a una filera de cases adosades iguals. La zona, que és un carrer sense sortida, és molt tranquil·la.

Davant la casa, en la qual avui viuen familiars del poeta, podem llegir un fragment d’Obertura catalana en què reflexiona com ha de fer front als moments de desànim produïts per la malaltia; quatre poemes de Llibres d’absències, escrits amb un to de plany sincer i impactant, lluny del melodrama, que fàcilment poden convertir-se, i s’han convertit, en cants de dol de centenars de persones anònimes que se’ls fan seus en esqueles i recordatoris arran de la mort d’éssers estimats, i, finalment, tres poemes del Llibre de Bloomsbury, que remarquen el nou camí d’esperança i de lluita que ha pres contra l’adversitat.

testing image

De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida, com ara la meva, que et marca uns límits, tan estrictes i et sotmet a unes servituds tan rigoroses, és una solemne injustícia, una mena d'atemptat contra la naturalesa. Perquè, no ens enganyem, una malaltia d'aquesta mena no s'arriba a vèncer mai, és impossible de superar. La possibilitat d'una espècie de pacte amb el mal (és a dir, amb un mateix) és l'única sortida possible, i l'única vàlida, al meu entendre. A banda i banda d'aquesta sortida n'hi ha dues d'altres, igualment absurdes entre si: la resignació i la desperació. Per a mi, totes dues parteixen de supòsits falsos. La primera, el de creure que la malaltia és un «voler» de Déu; la segona, el de considerarla un atac personal. Jo no penso que Déu s'hagi dedicat sàdicament a castigar-me. Si arribés a creure en alguna d'aquestes dues coses (a creure-hi fermament vull dir), perdria immediatament i per sempre el respecte a un Déu en el qual no crec ni deixo de creure, és a dir, a un Déu en el qual racionalment no puc creure, però que racionalment tampoc no puc negar. Suposant que hi sigui, Déu no pot ser una mena de personatge carregat de punyetes que es dedica a fer la santíssima a determinades persones. Rebaixar la idea de Déu a aquests nivells és riure-se'n, i això és el que fan, potser sense adonar-se'n, molts pseudocatòlics. La meva malaltia és un accident absolutament normal en el desenvolupament d'això que en diem vida, i jo com a tal procuro de situar-la, i per això deia que l'única cosa que es pot fer, racionalment, és pactar-hi, és a dir, acceptar-la, que vol dir acceptar-se. Vèncer-la és impossible, ho deia i ho repeteixo, si més no per una cosa: perquè la malaltia, en casos com el meu, és a dir, en casos de malaltia per-a-tota-la-vida, sempre és present,mai no abandona les seves posicions, i fins i tot m'atreviria a dir que mai no retrocedeix i que sempre avança.