Però l'al·lusió al poble de Sant Mateu...


Obra:Camins i llocs (p. 52-53)
Comarca:Eivissa

testing image

Però l'al·lusió al poble de Sant Mateu, amb senyals encara d'haver celebrat no fa gaire les seves festes patronals, és obligada. És un poble oblidat fins ara per la cobdícia hostalera i urbanitzadora; els avenços de la tècnica —l'electricitat, el telèfon— hi arriben amb parsimònia.

El poble es l'església blanca, unes poques cases, i el veïnat espargit sobre la minsa terra cultivable. Els al·lots van a l'Escola de Baix o a l'Escola de Dalt, hereten dels seues pares el noble art de veremar.

El vell cementeri —i no el nou— va inspirar, ja fa més de mitja centúria, a Enrique Fajarnés Cardona l'únic poema català que li coneixem, titulat Ossera de Sant Mateu:

 

A un cantó del fossar un tanconet s'obre,

on els qui feren la primera deixa

a la pols, que fumeja algunes tardes

sota la pala del fosser, tranquil·la,

van pujant, s'amunteguen, ja confosos,

fins a guaitar —curull el vas minúscul—

el pla d'Aubarca ardent, que els veié un dia

—papallones que el llum il·lusiona—

darrere lluentors d'aixada i rella.

 

 

Fins no fa pas gaires anys podíeu trobar a la Rectoria el mossènyer que hi va exercir el seu ministeri durant mig segle: el benvolgut don Antoni Costa i Bonet, sempre entranyable al record, amb qui la conversa us enriquia amb dades, acudits i coneixements.