El camí ressegueix el camp Massat...


Obra:Els deixants de la llum (p. 116-118)
Comarca:Eivissa

testing image

El camí ressegueix el camp Massat i es va fent rocallós i intransitable. S'estreny i es converteix en viarany agrest i accidentat. Hi ha obscures savines petites i compactes, arrodonits ginobres, alts romanins que ja perfumen l'aire. I els pous poden ser atrapats en un cocó, si distraiem la passa.

Sempre que torno a aquest indret, acaba posseint-me un sentiment feliç, que em permet d'oblidar, per uns moments, el vandalisme exercit arreu de l'illa. El pas, fornit d'entrepussalls, entremig d'aquesta garriga on s'ha aturat el temps, oxigena l'esperit encarcarat i restaura una mica l'esperança. Encara ens queda un tros de terra per sentir-nos-hi arrelats, compartint-ne equilibradament els dons. Cap ésser no s'imposa sobre un altre; res no hi té predomini. Un tot harmònic del qual participem, aixeca al cel la diminuta dignitat del món.

I al cap de la sendera, que davalla lentament com un regalim grisenc, un gran pi ferit pel llamp o la ventada, saluda, distingit, el caminant. És el lloc d'una breu depressió entre la garriga i el penyal mariner. Per poc que es mogui l'aire, aquí sempre hi travessa un oratge fresquívol. Som a la vora d'un barranc, d'una gorja que sembla l'espiral concavitat d'un corn, amb la mar que es reclou, allà baix, com una safa d'aigua. En la caiguda vertical del nostre esguard, són ses Balandres, i ara el caminoi hi duu precipitadament, gorja avall, i ens hi podem sentir esbalçats, com un còdol desprès, in­contenible...

Cal vigilar la trepitjada. El terreny és pedregós i fragmentat. El sol d'hivern no hi té accés. La creca és humida. A les roques hi ha líquens que posen en perill la fonyada dels peus. El primer tret és inhòspit, mine­ral. La visió de la mar és esquifida i gairebé domèstica. Però a mitja davallada ja som al punt que els coroners anomenen es Bastó. Aquí el barranc interposa un sobtat desnivell. Temps enrere els pescadors el salvaven mitjançant una soca de pi, amb les branques esporgades, que feien de graons. Això era es Bastó. Fa pocs mesos que les seves despulles encara jeien en un racó de l'ombra, resseques i podrides. Al seu lloc, actualment, s'hi dreça una escala de savina —la nostra fusta més soferta i duradora—, però el topònim resta inalte­rable.

Quan deixem endarrere es Bastó, el panorama s'obre màgicament. Les penyes són sumptuoses i colossals. La mar s'espargeix cap als seus límits, tot recobrant la seva omnipresència. Pren força la verdor, de caràcter arbustiu, puntejada de flors grogues i liles. Algun pi vigorós aixeca la capçada. D'altres, sembla que graten el pendís per resistir els temperis.

Però un temperi avui no s'imagina. La placidesa de la llum i l'aire és la raó d'aquest dia solemne. Els espa­dats de ses Balandres es mostren en la seva plenitud. Hi ha una coloració viva sobre els materials pàl·lids i untuosos de les penyes. La mar ofereix una quietud insòlita als reflexos. Des del cap Negret a l'illa Margalida i al morrot avançat des Castellar. És increïble tanta transparència.

Després, el senderol passa arran de les penyes, pa­ral·lel a la costa. Queda més pròxima la perita badia. Les cases dels llaüts són autèntiques fortaleses contra els durs temporals. Però l'excursionista no avisat, encara trobarà en el descens una sorpresa cordial. Els peus so­bre els estrats i agafat a una corda, haurà de salvar el desnivell de deu o dotze braces, que ja el farà sentir, poc mes enllà, en l'abraçada de la mar tranquil·la, partícip d'un món clar, real i categòric.