Els pupitres –les taules, més endavant...


Obra:Defensa siciliana (p. 53-54)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

El mateix edifici del Centre Parroquial acollia l’escola parroquial o dels capellans, també coneguda com de Mossèn Espinalt. Estava situada als baixos de la rectoria que avui encara poden visitar-se. Oferia escola a més d’un centenar d’alumnes i classes nocturnes als treballadors del poble i de la comarca. Miquel Martí i Pol hi va ingressar el curs de 1933 quan comptava quatre anys i, llevat del període de la guerra en què anà a les Escoles Nacionals, cursà els seus estudis en aquest centre fins que els acabà, a catorze anys i entrà a treballar a La Blava.

Davant el pati on abans hi havia l’escola Espinalt o dins l’edifici que ara fa de rectoria es poden llegir un fragment d’Obertura catalana i dos de Defensa siciliana que dibuixen en quin clima social i cultural es va formar el nen Miquel i quines trapelleries, pròpies de l’edat, feien quan van descobrir el món de les noies.

Avui dia, si l'edifici està tancat, des de fora es fa difícil detectar les diferents zones dels edificis eclesiàstics i de la rectoria.

testing image

Els pupitres –les taules, més endavant– estaven col·locats en rengles, de cara a migdia. A tocar de la finestra d'aquest cantó, i, per tant, d'esquena al pati de les monges, hi havia la tarima amb la taula del mestre, de mossèn Francesc. Davant la seva taula hi havia un cert espai sense pupitres. Allí hi posàvem l'estufa, a l'hivern, per escalfar-nos– la llenya, o les serradures, o el carbó, es guardaven en una mena de túnel bastant profund que hi havia a mà esquerra de l'escala de baixar a les comunes. Allí també, amb estufa o sense, ens posàvem els alumnes –no tots, és clar– fent semicercle per «donar» la lliçó. Mossèn Francesc de vegades ens la demanava des de la seva taula; de vegades baixava i es posava a peu dret davant nostre. A cop d'ull, jo diria que devíem ser uns seixanta o setanta, a la classe. No m'havia parat mai a comptar-los, tot i que matí i tarda es passava llista i calia respondre «¡Presente!» quan deien el teu nom. Calculo el possible nombre d'alumnes pel record, molt viu, que tinc de la classe. Al tros de paret que hi havia damunt de les finestres que queien darrere la taula de mossèn Francesc, hi havia un formidable santcrist i, a banda i banda, un retrat del general Franco i un altre de José Antonio (els dos lladres, que deia un «roig» amic meu). Suposo que la presència dels retrats era obligada. Ho dic perquè anys més tard, quan vaig anar a treballar, al despatx de la fàbrica també hi havia el retrat dels dos personatges, almenys el del primer. A més a més, a la classe hi va haver durant molt de temps una bandera espanyola de dimensions ben considerables, posada dreta al costat de la tarima del mestre. La bandera no hi era pas només per fer maco, és clar. Cada matí i cada tarda, abans de començar la classe, un alumne l'aguantava desplegada, amb el pal a la cintura, mentre els altres, «brazo en alto», cantàvem el «Cara al sol». Abans –o després, no ho recordo– havíem dit un parenostre.