La proximitat del nostre estudi amb el col·legi de les monges...


Obra:Defensa siciliana (p. 89-90)
Municipi:Roda de Ter
Comarca:Osona

El mateix edifici del Centre Parroquial acollia l’escola parroquial o dels capellans, també coneguda com de Mossèn Espinalt. Estava situada als baixos de la rectoria que avui encara poden visitar-se. Oferia escola a més d’un centenar d’alumnes i classes nocturnes als treballadors del poble i de la comarca. Miquel Martí i Pol hi va ingressar el curs de 1933 quan comptava quatre anys i, llevat del període de la guerra en què anà a les Escoles Nacionals, cursà els seus estudis en aquest centre fins que els acabà, a catorze anys i entrà a treballar a La Blava.

Davant el pati on abans hi havia l’escola Espinalt o dins l’edifici que ara fa de rectoria es poden llegir un fragment d’Obertura catalana i dos de Defensa siciliana que dibuixen en quin clima social i cultural es va formar el nen Miquel i quines trapelleries, pròpies de l’edat, feien quan van descobrir el món de les noies.

Avui dia, si l'edifici està tancat, des de fora es fa difícil detectar les diferents zones dels edificis eclesiàstics i de la rectoria.

testing image

La proximitat del nostre estudi amb el col·legi de les monges devia afavorir sense cap mena de dubte l'eclosió d'amors adolescents. Quan acabaven les classes, tant al matí com a la tarda, les nenes, passaven per davant de la rectoria, de manera que semblava –només ho semblava– que sortíem del mateix lloc. A més, com que tot el baluard religiós que he dit: església, rectoria, «Colegio Espinalt», col·legi de monges i Centre Catòlic, quedava apartat del carrer d'en Pere Almeda, que era el més pròxim, resultava que hi havia un espai diguem-ne urbà que compartíem cada dia nois i nenes. Això, sumat al veïnatge dels patis, estimulava la fantasia i el desig. Les mares que venien a buscar nens i nenes, i els capellans i les monges, vetllaven perquè no ens esgarriéssim, és clar, però nosaltres –els i les grans, vull dir– ens esgarriàvem.
De totes maneres, aquest esgarriament era d'un ingenuïtat aclapadora. Anàvem molt endarrerits, els adolescents d'aquella època. El que més fèiem era fanfarronejar estúpidament, nosaltres, i fer blederies, elles. Quan cadascú era a casa seva, i jugàvem pel carrer o pels afores del poble, en grups, els instints es podien desfermar més fàcilment, però a les hores de plegar d'estudi, ens limitàvem a alimentar fantasies absurdes i cinematogràfiques. El que era corrent, això sí, era atribuir-se «xicots» i «xicotes», el que ara en diuen nòvios. Amb la meva primera dona, jo hi vaig començar a festejar (?) així, quan tots dos encara anàvem a escola. No sabria pas dir si de debò ens havíem fixat lliurement l'un en l'altre, o si ens vam descobrir gràcies a la manifasseria dels companys i les companyes. N'hi havia que semblaven fets a mida per a aquesta feina. Alcavots potencials, en certa manera, però que solien operar més per gelosia o per enveja que no pas per veritable professionalitat.