L'hora més recomanable per al passeig...


Obra:Els deixants de la llum (p. 139-140)
Municipi:Eivissa
Comarca:Eivissa

testing image

L'hora més recomanable per al passeig en aquest lloc soliu és la que s'apropa al crepuscle de la tarda. La visió a plena llum del dia és massa empastifada i abassegadora. El declivi del sol es produeix amb una serenor molt con­fortable als ulls. Els contrastos són alhora dolços i rotunds. En dret del baluard de Sant Bernat, el banc del Bisbe, excavat a la roca, és un punt de mirades sumptuoses, literalment episcopals. L'ombra vastíssima de les murades, que aquí abasten la seva altura més monumental al capdamunt del baluard, es projecta obscura sobre el pendent força pronunciat que mira cap al port. La mar, però, exhibeix una coloració intensa i exultant, quasi irreal, quan el dia és seré. I, a sobre, com vaixells ancorats en la seva àuria reverberació, les ex-illes des Botafoc, Grossa i Plana —aquesta, revestida d'hotels i xaletets, devora un bosc d'embarcacions d'esplai— tanquen la bocana de l'actiu port d'Eivissa. Mar enfora, despresos, els cúbics escullots des Daus, i ara a la vora, saludant molt de prop els vaixells que van i venen, l'illa Negra.

Tanmateix, aquest rosari d'illes no s'exhaureix si anem girant els ulls per damunt el deixant de les barques: sa Corbeta, es Malvins, l'Esponja, s'Espardell, s'Espalmador, es Penjats... Formentera decorant l'horitzó. La mi­rada s'estén fins a les brillantors dels estanys saliners. O veu una natura que es degrada amb nous nuclis turístics: sa Sal Rossa. El puig des Molins, a poc tret, amaga la necròpoli, i, estirant la ciutat cap a ponent, els nuclis de ses Figueretes i es Viver aixequen el seu caos urbanístic.

Bé és cert, però, que la ment assossegada sap fer abstracció de certes visions aspres que clamen al cel. I així res no priva que el repòs en aquesta contrada arribi a ser absolut, malgrat el repic insistent dels vaixells a mo­tor. Si és dissabte o diumenge, la mar s'atapeeix d'una navegació dinàmica i alegre, d'un ritme compassat. A vegades, algun patró esburbat encreua un solc d'escuma en la plàcida ruta d'una vela. Però el paisatge no perd la seva plenitud i solemnitat.