Quan els molins molien...


Obra:Llibre d'Eivissa (p. 182-183)
Municipi:Eivissa
Comarca:Eivissa

testing image

Quan els molins molien, sempre anàvem, d'al·lotets, pels seus voltants, a fi d'observar, amb por, la força de les seves aspes. Fèlix, el vell moliner, de conversa amable i atractívola, ens ensenyava. com rodaven les moles. Agafava la farina a grapats i ens la presentava. perquè veiéssim que bé que es molia. No el molestaven els infants, ans hi parlava com si fossin persones majors, i els nins, de vitals energies, restaven aturats amb més seny que si els parlés el mestre.

—Jo vui mirar per sa finestreta!...

El camí, el traçaren les bèsties. Venia una somera carregada amb un sac de blat pel sender rocós, de calvari, que menava fins a la mateixa porta. Així arribava tot el gra. I el paisatge, que s'estenia sense cases, prenia una tristesa alegre amb el verd del bladar. El puig buit, que sabíem, de sentir-ho dir, que era una necròpolis, apareixia encara més remot al nostre pensament. No hi havia xiprers. I era un cementiri. Li quedaven com a nota funerària —i no ens n'adonàvem— les oliveres, que sempre duen dol.

— I es fenicis, també tenien molins? El vell Fèlix, accentuant el seu somriure, ens va dir que no, que molien a mà, car aquests molins encara no estaven fets. La seva cara vermella, amb pols de farina, sota la boina, somreia encara més amb les seves atentes respostes.

Però als altres molins, no hi teníem entrada, perquè els moliners no eren tots com en Fèlix, que a més d'alt, atlètic i ossat, contestava pacient les nostres preguntes, sense cap mot repelenc; els restants ens pareixien massa esquifits. El pensament, en la nostra, petita formació de set anys, ens rondava per expressar —certament sense definir-ho— que ell, el moliner, molia el gra millor que els altres, que la farina sortia més saborosa de les moles del seu molí i que el pa seria millor.

Tot això volíem pensar sense aconseguir-ho, damunt el cim, devora les aspes, quan es recollien les veles i nosaltres miràvem, des dels nopals i els geranis, la gran badia fins a Formentera, les Salines amb el seu estany brunyit, les muntanyes de la banda de tramuntana. Als nostres ulls infantils tot semblava encara més gegantí.

Poc després de 1914 s'enderrocaren les aspes, i em vaig trobar amb en Fèlix al pla, a sou, en una farinera mecànica, tancada en un petit recinte on mancava aquell aire dels puigs que feia la farina més de xeixa.