Les paraules del bon rector ressonaven...


Obra:La punyalada (p. 17)
Comarca:Garrotxa

testing image

Les paraules del bon rector ressonaven com un gemegor, sota les esvinçades i rònegues arcades de la vella iglésia, on la pobresa hi traspuava de pertot arreu, exhalant un baf com de tomba que glaçava l'esperit. Al fons, adossat a la pedra nua de l'absis, s'hi veia l'altar major, compost d'un retaule mig pollat, de columnes salomòniques carregades de fulles i raïms, que sostenien un parament de cornises cargolades i guerxes, fent de cobricel a un sant Aniol camacurt i inflat de robes, com si el vent se l'endugués. Davant d'ell, hi cremaven sis o vuit ciris desagermanats dintre candelers de fusta pintada.

Sota aquelles arcades, fartes d'aguantar un trespol mig podrit que arreganyava, ça i enllà, les teules de la coberta, hi formiguejava una bigarrada multitud d'homes, dones, vells i criatures, que seien pels bancs, per les llotoses marxes de pedra i per sobre les llambordes de terra, des del presbiteri fins a sota el cor, espècie d'encavallada de fusta com un barrastral de casa pobra, on s'hi pujava per una escala de barrons i era també farcit de gent.