Un dia, que no se m'esborrarà de la memòria...


Obra:Encara no sé com soc (p. 18)
Municipi:Beuda
Comarca:Garrotxa

testing image

Un dia, que no se m'esborrarà de la memòria, vaig sortir a la terrassa del mas, des d'on es veia tota l'estesa del pla. Un mirador de maons que en dèiem la miranda s'abocava com a pic damunt la petita vall plena de verdor; des d'allà podia veure el poble i la gran casa pairal on havia nascut el meu pare i que, com ja he dit, semblava dominar-lo. La torre medieval que la flanqueja és en efecte més alta que el punxegut campanar de l'esglesiola romànica.

Un camí en pendent, flanquejat de plàtans, conduïa des del portal rodó del mas al "parc", que era una de les realitzacions més capritxoses de l'avi, portada a terme malgrat els plors de l'àvia, dolguda que el seu dot es fongués en coses tan supèrflues. No era gaire gran, de manera que el nom de "parc" resultava excessiu; però estava ple de tota mena de rosers de les més escollides varietats enviats a buscar arreu del món. Tenia també dues fonts i un brollador, amb el bassiol ple de peixos que, amb el seu anar i venir, acolorien l'aigua de reflexos vermells i daurats. Entre el brancatge s'amagava la caseta que servia per guardar les eines del jardiner.