La masia de Palautordera on vàrem passar l'estiu...



Masia situada a l'entrada del poble, a mà esquerra, avui a tocar de la nova línia fèrria del TGV. El nom li ve, tal i com documenta el mateix Soldevila, de ser propietat de l'antic sabonaire Lafont. Tant Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971), amb anotacions al seu dietari i alguns poemes com Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) amb un fragment de les seves memòries, van fixar les vivències que hi tingué de la infantesa fins a l'edat adulta en aquesta geografia aleshores molt rural, presidida per la mola del Montseny.

testing image

La masia de Palautordera on vàrem passar l'estiu a partir dels meus quinze anys reunia belles condicions per al conreu de la poesia. No era feréstegament solitària, però permetia de reduir al mínim les relacions socials. I de fet, durant els primers anys, no vàrem tenir gairebé cap mena de contacte amb la gent de la vila i ben poc amb els pagesos de les masies circumdants. El Montseny hi ofereix el seu aspecte més grandiós i alhora el menys abrupte; la seva mola s'alça des dels dos-cents metres fins als vuit-cents d'una sola embranzida, sense replans ni excrescències que en dissimulin la majestat. És una muntanya neta, definida. La seva silueta, que he contemplat durant tantes hores del dia i tantes hores de la nit, és la mateixa que dibuixaria un infant a qui diguessin: "Dibuixa una muntanya".

I això, aquesta mena de classicisme escolar, no li lleva gens de gràcia. Els dies clars amb la seva gamma de blaus i de violetes, de porpres i de grisos, els dies rúfols amb la seva caputxa de boires, de nits, esquitxada de llumetes i coronada d'estels, mai no és lletja ni vulgar. Sempre encanta els ulls i eleva l'esperit amb ascensors ràpids, però imperceptibles. Vaig provar més d'una vegada de cantar-la en els meus versos, però confesso el meu fracàs: mai no vaig trobar res digne d'ella. No era un tema per a mi. La muntanya mena a l'epopeia, i l'epopeia no és el meu gènere.

La masia de què jo parlo havia estat propietat del sabonaire Lafont i li havia quedat el nom de la Saboneria; d'un temps ençà sembla que va perdent aquest nom escumejant i agafant el nostre. A la banda nord té el Montseny, a la de migjorn s'enfronta amb el Corredor, a llevant amb el Montnegre i entre una i altra muntanya s'estén una serra baixa, millor diria abaixada, darrera la qual s'endevina el mar. Suposo que el meu germà mirava en aquesta direcció la nit que va compondre aquest hendecasíl·lab:

vers la marina hi ha un repòs excels.